Ressenyes

dimarts, 6 de gener del 2009

No els perdonis!

Quan Vladimir Jankélévitch va dir "Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien" va canviar la concepció de la literatura. Pot paréixer que la diferència entre aquesta frase i l'orginal -Pare, perdona'ls, perquè no sabien el que es feien- és simplement de polaritat. Passar-la a negativa i ja està.

N'hi ha, però, molt més darrere. La frase implica trencar amb tot un seguit de concepcions morals i religioses massa arrelades en el moll i la sustància dels nostres fonaments.

Tradicionalment m'he mogut en el terreny de no "donar" perdó, ja que mai n'he demanat. I no perquè no crega que n'haja de donar o que en sóc mereixedor, no; simplement actuava, i encara actua, un principi més bàsic encara: sempre havia cregut que no parlar les coses era una manera d'aconseguir que no "passaren" del tot. Si, per exemple, m'havia enfadat amb algú per ics la meua teoria establia que no havia de dir-li res perquè si no li ho deia tot passaria i ja està, o dit d'una altra manera, si ho verbalitzes, sempre et poden tirar en cara les paraules, els pensaments, però, són lliures -ja sabeu, esclau de les teues paraules, amo dels silencis.

He canviat de parer. O m'he vist obligat. I m'he vist obligat perquè he notat que, si bé la meua teoria té una part de certa -el que no es diu, no acaba de passar- té uns efectes secundaris. El que no es diu va creixent i creix dins, fins sobredimensionar-se; i, tot i que no et puguen tirar en cara les teues "paraules" -és a dir, la verbalització dels teus fets- tu si que acabaras tirant en cara una sobredimensió d'alguna cosa que ja serà no res però que tu encara tens ben viva, ben punyet.

Abans no demanava perdó ni deia les coses, però en el fons, molt en el fons, acabava pensant que no hi havia perdó per actes tan fills dels seus amos; ara, però, i per higiene, si que demane perdó i paraules -i en done, si cal- i així, poc a poc, i amb el temps, podré anar païnt, que tot va ser un res. Que el que ens fa homes són els nostres mots. Que si ens ho neguem estem perduts.

1 comentari:

  1. Menjar-se la merda (i perdona per l'expressió) no fa sinó agreujar-ne el problema. És difícil deixar de fer-ho si n'estàs acostumat, però al remat val la pena. Així que paciència i una canya, que a poc a poc s'aconsegueix i es noten les millores, sobretot mentals i sentimentals.
    Em sembla que has fet un bon canvi, enhorabona.

    ResponElimina