Ressenyes

dimecres, 21 de gener de 2009

Sobre/ traduccions...

Darrerament he estat reflexionant, o les converses han girant al voltant d'aquest tema, sobre les traduccions al català de certes obres. Primer vaig llegir una reflexió semblant al blog d'Urbà Lozano, no recorde el post en concret, i també li vaig comentar el mateix a Aina: si llegeixes una obra traduïda al català i, pel que siga, la llengua fa fallida -la opció lingüística triada pel traductor, vull dir- la lectura se'n va en orris.

Reprenc la reflexió perquè he trobat aquest article d'Albert Pla, Aviciar una flor, publicat a Avui.cat. La conclusió de l'autor és molt clara, els traductors, alguns s'enten, estan bandejant el que hauria de ser l'ús natural de la llengua per buscar una pulcritud excessiva; o dit d'una altra manera, tenen por que allò que els sona més natural siga no normatiu. Si no parlem de les faltes d'ortografia o de l'opció de certs traductors orientals que pensen que estan per sobre de la nosmativa i entenen que les seues característiques dialectals, i molt reduïdes en l'àmbit general de la llengua, són ben bones per a conrear un català que hauria de ser el més asèptic possible ("comprar-nos-la" és normatiu, "compra'ns-la" és incorrecte ací i a Barcelona, per molt que la caiguda de la -r final siga un tret propi del traductor).

Què passaria si jo, com a hipotètic traductor de procedència occidental, considerara que mira, que en comptes de "ho compraré" puc escriure "eu compraré"? Ja podeu imaginar què em dirien... La normativa, una mínima fixació a ella, és obligatòria per tothom, perquè sinó pensarem que alguns escriptors i traductors pertanyents a certs dialectes tenen patent de corso per passar-se per la zona genital les regles gramatical... I no volem pensar això.

Diu l'article:

El traductor, com l’àrbitre, ho fa bé quan és invisible. I per ser-ho ha de fer servir un llenguatge que es creu, que té a dintre i és el pòsit d’innombrables lectures. Un llenguatge que ha assimilat la normativa amb prou sentit crític per tenir-la en compte sense perdre autenticitat ni deixar-se intimidar per una correcció mecànica.

Totalment d'acord. He hagut de deixar algun que altre llibre perquè no em creia la traducció. Notava la molesta presència del traductor. I és com un mur entre el llibre i tu. I és trist. No em creia la llengua; i quan fiques en dubte la llengua d'un llibre, el primer fracàs ja s'ha consumat...

5 comentaris:

  1. Little pearl, saps que ara hi haurà alguns que et diran blavero?
    Tens tota la raó. Hui he acabat d'entendre tot el que em vas explicar.

    ResponSuprimeix
  2. Magnífic post, Fran. Ara, quan t'agafem Vicent i jo et fotrem una pallissa per no vindre dijous passat. Entre els dos, és clar, que tampoc no és qüestió d'anar fent-se el valent!

    ResponSuprimeix
  3. Carinyet, deixa la lexicologia i totes eixes coses i dedica'ns unes línies...

    ResponSuprimeix
  4. Tota la raó xicot. En tot cas podria exercir de traductor occidentalitzat (si és que la divisió realment és vàlida), i la normativa moltes voltes és massa poc flexible. De tota manera, els xè mira, que bonico, són poc comuns, i "m'a que m'heu crec" també. A voltes és possible que pensem que els occidentals estem desnaturalitzats, però sols cal fer "vore" que tot això és una nimiesa, o una cosa que ens la podem passar pel lloc a què més pudor tenen els normtivistes.

    De totes formes, gran reflexió, i sense caure en la dissoluta gramàtica valenciana popular raonada d'Abelard Saragossà, algunes, moltes coses estan fora de lloc per a "matros", "natros", "naltros" i sis o set formes més desnaturalitzades per un nosaltres.

    Tot i això el que dic ha d'estar agafat amb pinces, molt agafat amb pinces...

    ResponSuprimeix
  5. Curioses casualitats...
    He arribat enllaçant enllaçant, igual que em va passar al teu fotolog (que, per cert, podries renovar i oferir-nos escrits tan xulos com abans).

    Sóc traductora, i ara hauria de posar-me a generalitzar sobre els filòlegs com has fet tu sobre el conjunt dels traductors. Sí, eterna lluita prototípica, tòpics i típics, entre filòlegs i traductors, puresa de la llengua contra realisme. Teories i teories, idees i idees banalitzats en poques línies. Vaja opinió més ferma!

    No és espai ni lloc per posar-me a relatar-te el dia a dia del treball traductològic i la ideologia que l'envolta, ni per rebatre't les premisses generalitzadores de què parteix el teu escrit. Potser si entenerem un poc més la quotidianitat laboral del traductor, ens xafaríem la llengua abans d'acusar amb el dit.

    Jo també vaig llegir eixe article, el d'"aviciar una flor". I en compartia l'opinió, però mira, m'ix la vena "professional" i posaria la mà al foc pel traductor i el defensaria. TOT I compartir allò de "el traductor ha de ser invisible".
    Justament, sempre que ix algun article d'aquest tipus és per una suposada errada del traductor, cosa que demostra que, al cap i a la fi, no n'hi ha tantes.

    No sé quants llibres no t'has cregut. Potser 10 de 1.000?

    Bé, tot això em va passant pel cap i sé que no està ben estructurat i argumentat, tot i que ho podria fer.

    En tot cas, per seguir en la línia, faré una frase englobadora: m'he clavat dins la cova dels llops filòlegs!

    ResponSuprimeix