Ressenyes

dimarts, 23 de juny de 2009

Home, hòmens, homes...

Normalment quan acabe un examen sé perfectament si m'ha eixit bé o mal -o molt bé- i puc dir pam amunt, pam avall per on estan els tirs de la nota que trauré. El pam que balla, evidentment, depén de tot allò que no entra dins del meu control: professor, nivell de la resta d'exàmens...

Per això la sensació de hui no l'acostume a tenir: acabar un examen i no saber què. No saber si evidentment estaré aprovat o evidentment supés. O encara pitjor, que quan haja de vuere la nota, no em sorprendria cap de les dues possibilitats. Bé, sí, en aquest cas en sobtaria molt traure una notassa...

Quan he eixit, he eixit amb un mal gust de boca. No m'ha agradat massa la pregunta que m'han posat bàsicament perquè portava molt millor preparada tota l'altra part. La pregunta era, i he de confessar-ho, fàcil. O relativament fàcil. No amagava res: la formació del plural en català, desviacions de la norma i el cas dels plurals amb nasal.

Com que el tema tampoc té massa, m'he dedicat a estudiar tota la resta del temari. D'igual manera que la part de la formació del femení no me l'he mirada tant com les parts que considere que són més complicades o no les tinc tan clares. Segurament és error meu: estudie més allò que no em sé. I el que em sé m'ho mire per damunt.

Però bé, anava dient que he eixit amb mal sabor de boca i no perquè no li haja posat allò que se suposa que havia de dir -eren faves contades- però tenia una enutjosa sensació que no estava dient res, que no he fet sinó pegar voltes una vegada i altra a la mateixa idea. Bàsicament l'única:

- En català els plurals dels antics proparoxítons llatins mantenen una -n- etimològica, tot i que per evolució aquesta s'ha perdut en el singular. Alternen, però, els plurals etimològics i els analògics de creació més recent sense la -n- Així, d'home tenim tant hòmens com homes.

I tot l'examen ha sigut bàsicament això, donar-li voltes a aquesta idea, i sobretot des de la perspectiva del professors: per què si per etimologia camió és camions, la gramàtica de Fabra no diu res de la doble possibilitat home/hòmens? I més quan és tan viva i tan sentida?

Després, però, d'eixir de l'examen i comentar el post-matx amb els companys he vist que tots hem patit del mateix mal: tenir la sensació d'haver-ho dit tot i no haver dit res. I això consola per allò del mal de muchos... i veure també que ningú tenia molt clar per què Saragossà havia demanat que li ho relacionàrem amb el cas de l'occità: forn>fors.

Així que Déu proveirà i nosaltres ho acceptarem. I si no estem massa d'acord pujarem al seté cel -que és la setena planta- allà a l'Olimp dels lingüístes prescriptivistes encorbatats i dels dialectòlegs en mànigues de camisa, i plorarem un poquet -que no s'ha fet mai, però sempre pot haver-hi una primera vegada.

I quan Saragossà ha preguntat que Francesc què tal t'ha anat no has pogut dir-li altra cosa tal que home, Abelard, bé, però m'havia preparat més la part dels articles -dels seus articles, vull dir- més que res perquè me pareixien més interessants. I què t'ha paregut interessant? M'ha agradat molt l'article de la concordança del verb haver-hi, sobretot veure el que pensa Solà. Sí, sí, és que és impensable que la gent utilitze conceptes i definicions errònies i que la gent seguisca normes que no estan ni explicitades a cap gramàtica. Sí, Abelard, trobe que és molt encertat el que hem fet a classe, comparar les Gramàtiques i ... Sí, sí, és una feina que tot filòleg hauria de fer...

No sé si ja me'ls han contat, però els crèdits de relacions públiques ja me'ls he ben guanyat durant la carrera, després de cinc anys nadant entre tantes aigües.

diumenge, 21 de juny de 2009

Renegat...

Les coses s'han de dir pel seu nom: renegat. Sóc un renegat. Jo ja intuia que patia d'alguna xacra, que hem passava alguna cosa, però ara m'han obert els ulls. I contra la raó absoluta i universal no es pot sinó callar.
En la mesura del possible sempre he intentat ser bastant equilibrat i neutral i no fer judicis preconcebuts. Si una cosa és bona o no, si m'agrada o no, ho haurà de ser independentment del que puguera pensar abans d'ella; o dit d'una altra manera, per a opinar has de ser honest.
Perquè clar, jo també sé i puc dir que tal llibre és merda, que El codigo da Vinci, que Harry Potter ics no és sinó femta cultural. Que no teniu ni puta idea, que no sabeu les excelsituds de les coses que JO llig i que vosalres no llegiu perquè ni voleu ni podeu, perquè no vos arriba, perquè sou deixalla intel·lectual.
I ara m'ho retrauen. Per gosar a dir que no totes les pel·lícules que es veuen menjant roses són impresentables i que les que es veuen amb subtítols són totes mostres d'una sensibilitat i poètica extraordinària, m'han dit renegat.
I renegat per què? Perquè JO estava al parnàs dels pocs que entenien, que sabien. Perquè jo havia tastat amb els meus morros l'ambrosia de la CULTURA. Ho tenia tot, JO havia vist Kusturica i Truffaut, havua llegit Carner, Delibes... i ara gose embrutar les meues sentides amb els productes mundans fets per al poble pla, pobre, que no entén...
I ja veus per què... per dir que no es pot ser tan a priorístic. Ni tot és tan bo per ser d'un costat, ni tan execrable per pertànyer a l'altre. Que una mínima honestedat obliga a formar judicis fonamentats. És pot dir que tal llibre o tal pel·lícula no valen res, però si s'han vist. Ni tot és bo ni tot és femta, però un mínim d'honestedat obliga a acceptar que algun valor tenen totes les coses: ni que siga reconèixer que alguna cosa tindrà -màrketing a banda- un llibre que aconsegueix ser amplament llegit. Si es pretén estar ente joves, ensenyar a joves, no s'ha d'acostar u a allò que els joves veuen, senten, respiren? Es pot intentar guiar algú si no hi ha una empatia, si no comprens el perquè de les seues tries.
Però no, tot són excuses -les meues- de mal pagador per no acceptar la veritat absoluta de ser un RENEGAT. Sense pal·liatius. Jo que he tingut a les meues mans l'essència justa d'allò sublim. Els meus ulls no entenen, els meus dits no saben.
He gosat arrimar-me a allò que veu el poble, que diu la gent. I a la fi no quedarà altra, que si al capdavall es tracta d'entrar al parnàs del saber sota pal·li, hauré de triar i triaré ser un dels que el sostenen i fer el seguici d'aquells que ens guien en la foscor, que veuen el que nosaltres no entenem.

PD: Ja sé que el text és un poc demagog.

dissabte, 20 de juny de 2009

sobre la morphologia

Que sí, que bé, que ja estem un poc fins el collons de tot i un poquet més. Que ja no es conten els dies que portem sinó els que ens queden per dir adéu siau, turons immortals. Que en el fons les ganes d'acabar són moltes, moltíssimes. Que escrius per escriure, perquè t'has compromés, que en el fons ja et dóna tot bastant igual.

I ara alguna cosa en trellat: estic sentat al sofà, amb el tast del café endolcit encara a la boca pensant que la gent complica massa el món, jo ja ho tinc ben clar: n'hi ha dues estacions al llarg de l'any: la del café calent, la del café del temps. Ni primavera d'hivern, ni primavera d'estiu.

En el fons hi ha un cert aire de redempció amb tot això. Amb ara, vull dir. Després de tant o tant poc, d'estudiar la morfologia (morpho, forma; logia, ciència o estui) de totes les coses, de totes les vides, acabes fent el compte que tampoc s'està tan mal. Acabes acceptant que tot acabarà morint en una honorosa rendició, en una petita felicitat, després d'haver renunciat a tantes coses.

Per això algunes coses sols tenen sentits vistes des dels meus ulls. I d'ulls meus sols hi ha un parell, el que jo gaste. Acabar els darrers exàmens i anar-me'n a casa: adéu siau! València. Forrellat tancat. Per intentar obrir novelles portes s'han de tancar primer les velles.

Mig ajagut al sofà, mentre sóc ben conscient que el café ja s'ha acabat i m'he de fer l'ànim que m'espera a l'habitació, les quatre parets que sempre són les mateixes, un bon grapat d'apunts sobre la formà i el què de paraules, frases i coses etèries i que a ningú li haurien d'importar, pense que té el seu què no haver escrit últimament. No escriure res. Perquè no n'hi ha res a escriure. Si sóc conscient que si no he fet res, que si no faig res llevat d'un abúlic anar vivint, què collons he d'escriure? M'evite les tecles i les vostres lectures. M'evite també repetir-me i copiar-me com ho he estat fent sempre.

Supose que aquestes paraules tindran el seu sentit inserides en la meua vida associal de cara als llibres.

I amb açò done per tancat un compromís.

dijous, 11 de juny de 2009

creació / recreació

Memoritzar una llista de 200 ítems que ni et van ni et vénen no és gens fàcil. I més encara si per algun moment de laxitud gosa passa-se't pel cap allò de l'aprenentatge significatiu. Que sí, que sí, que estem d'acord i tot això, però a la fi vas a morir a una llista de 200 ítems, fas paperets, memoritzes noms i dates i tractes de donar-li a tot algun sentit. Intentar que tot, que alguna cosa, tinga sentit.

Comença una analepsi externa. I davant d'aquells fulls i apunts i llistat d'autors i dates recordes com l'altre dia ho vas tenir tot ben clar: mentre caminaves entre edificis i edificis trepitjant la brutícia dels carrers, i mentre els muscles s'esclafaven sota el pes del temps passats a tota òstia, de les coses que no has fet, de les que has fet i te'n penedeixes, el pes sota els muscles de tot, de tot, de tant de temps, de quatre o cinc anys, d'algunes coses que han sobrat, mentre notaves el pes de cadascun dels dies dels vint-i-sis anys se't va representar a la ment una idea ben clara: n'hi ha èpoques de creació i altres de recreació.

Hi ha moment en que fas, penses, vius. Coneixes gent, vius, parles, rius. N'hi ha èpoques en què els dies passen amb algun sentit. Que les coses que contes són coses que han passat. Que el dies es conten cap endavant i no cap endarerre.

I n'hi ha moment de recreació. No recreació en un sentit lúdic. No, no. Són moment d'abúlia, en que cadascun dels dies que t'ha sobrat s'alça com una eternitat insalvable. Són dies, i vull dir èpoques, etapes, que la teua vida gira en torn a recordar una època anterior, sempre millor. On vivies, on creaves. Et recrees en les teues misèries. Culpes tot el món, tots, tots i cadascun i fas utopies d'allò que no fou, que no fou i que mai serà. N'hi ha èpoques que sobren, que les vas passant pensant que les has de passar, que ja vindrà una altra època de viure i riure i fer i eixes coses que ja tens un poc oblidades.

I esta època n'és una. No me n'he amagat: crec que ja vaig dir abans d'anar-me'n d'erasmus que ja havia notat un esgotament crònic, insalvable, de tants geners, junys i setembres. I aquest curs ho vislumbrava, tot i encegat d'algunes altres coses. I s'ha comprovat totalment cert. Dies que sobren, dies que sobren, etapes que sobren. Mirar cap a endarrere pensant què i per què i per què no, i fent un conte arrere esperant que acabe d'acabar aquesta cosa que mai mor, ni mata, ni deixa fer, ni fa. Dies que sobren, coses que han sobrat: recreació de quan feia, de quan féiem. I ucronies amb què hagués passat si. I coses que sobren, i coses que han sobrat.

Fi de l'analepsi. I retornar a la llista i recordar coses que sí, que bé que ni et van ni et vénen. Pensant que potser encara queda el millor per venir, que encara ha de quedar alguna cosa.

I amb tot la lleu i humana esperança de retrucar-li al futur confiant que la felicitat no la guarda sinó l'esdevenidor.