Ressenyes

diumenge, 11 de desembre de 2011

1. Cap a Roncescalles


Quan vaig deixar la motxilla al terra i vaig traure el mòbil per fer-li la foto de rigor, vaig pensar que quan tornara del viatge hauria de contar que tot va començar a Liverpool. Uns vint metres a la meva esquerra, i esperant el mateix trenet que ens havia de dur cap a València, es trobava un grup d'adolescents que em miraven amb cara de per què està fent-li una foto a la motxilla.

I jo volia acostar-me i dir-los és que tot va començar a Liverpool, sabeu? Tot, aquell viatge, la motxilla, anar cap a Roncesvalles, tot va començar a Liverpool, diria. A algun pub de Liverpool -i diria un dels noms que encara tinc enganxats entre les dents- al Bumper, o al Hebby Jebbies. Podria dir-los que tot va començar a Liverpool mentre em feia una birra amb Audrey al Fly on the loan, que era baixant de la meva residència, a Hardman Street. Però ells no coneixen Audrey, ni Hardman Street, i ja sense mirar-me, no haugeren entés res perquè ells no sabien res de Liverpool ni de com va començar tot.

Vaig penjar la foto al Facebook i vaig posar alguna cosa com "Cap a Roncesvalles" que era on anava -via Pamplona. I després recorde estar al trenet fent-se de nit, o ja de nit perquè vaig agafar el de les 20.30 i dirigint-me cap a l'estació d'autobusos. I vaig mirar per la finestra i vaig pensar que volia poder dir que estava a un tren i el meu dit polze ert contava un per una nit, i ara movia també l'índex i eren dos dits erts per dues nits que havia passat a aquell tren camí de Birkenau. Però per molt que sempre haguera volgut escriure un llibre i començar-lo tal que Jorge Semprún al seu El largo viaje, el seu tren i el seu viatge distaven molt dels meus. No, no podria començar el meu llibre dient el meu dit polze ert contava una nit.

Sí, segurament la millor idea era explicar per què tot havia començat a Liverpool, saps? I em parava a pensar quina era la pimera vegada exacta que se'm va venir a la ment la idea de fer el Camino de Santiago, de Roncesvalles a Santiago, set-cents noranta kilòmetres a peu, jo i la motxilla; i em veia a mi mateix dos anys enrere assegut al sofà blau del pis de Benimaclet i mirant a la tele alguna notícia que deia alguna cosa sobre el Camino. I jo li deia a Rocío pel Messenger, Ro, he pensado que quiero hacer el Camino de Santiago. Tan simple com això.

El problema és que quan li vaig dir a Rocío que he decidido que quiero hacer el Camino de Santiago, ja feia uns dos anys -o faltaven mesos- que ja havíem tornat de Liverpool. Y por qué te ha dado por ahí? Però és tan evident que tot va començar a Liverpool, encara que ho decidira un parell d'anys després. No sé, Ro, creo que lo necesito. Podríamos hacerlo.

Crec que li ho vaig proposar a algú més: a Max després que em digués Ok, but it's not about being 'moral'. You think too much about what is 'fair' or 'good'. Try to be a little bit egoist for now on. Have you realiced that the more 'moral' you try to act, the more 'fair' you try to be, you get more hurted? I quan li vaig dir que necessitava fer-ho ell si que ho va entendre, perquè veia que, d'alguna manera, necessitava fer un reset a la meva ment i deixar de pensar en el fair i en el good.

Vaig arribar a l'estació d'autobusos una mitja hora abans, i ja vaig començar a veure gent amb les mateixes motxilles que jo, fet que em reconfortava, i ja m'imaginava que quan em preguntaren per què jo els diria tota la història de Liverpool, que ho vaig decidir fent-me un té amb llet al The flute -també a Hardman Street- mentre Andrea me deia eh, eh, eh, tu siempre el mejor amico, eh, eh, siempre blablabla.

Però cap persona em va preguntar res, i on havia de ser el meu autobús no hi era, i jo no parava de preguntar perdone, aquest va a Roncesvalles, i tots me miraven com si hi haugera vels entre la seva mirada i la meva i responien amb un no, i la mateixa pregunta a diferent gent i el mateix vel i el mateix no fins que un conductor va dir, pero tu lo que querrás decir es a Pamplona no? I jo sí. I eixe autobus era i vaig pujar i vaig seure, descansat per fi perquè tenia la sensació que el meu peregrinatge havia començat aquell dia assegut al sofà i dient-li a Ro que havia decidit que per culpa de Liverpool havia de fer el Camino, i vaig traure la llibreta menuda de tapes marrons que m'havia comprat per escriure alguna cosa de segur que ben excelsa i amb lletra ben petita però ben polida i perfilada vaig escriure:

Si em trobes, envia'm a...

Si me encuentas, enviar a...

If you find me, please send me to...

---

Francesc Barea (i la meva adreça)

Vaig passar de pàgina, deixant-ne una en blanc, perquè pensava que una cosa tant meua necessitava unes guardes ben merescudes:

Tretze de juny de 2011.

I vaig mirar l'autobús i la gent que m'envoltava, i per la finestra, que em retornava una imatge de mi mirant per la finestra i amb una llibreta i un boli a la mà. Ara sí, des de Liverpool havia començat tot a tenir sentit, de nou.


Estació d'autobusos de València. Per fi, al seient cincuanta-cinc, tinc la sensació de calma. Una xica interessant acaba de mirar el seient del meu costat, però segueix avant. No és el seu. Mala sort.

Deia, que amb aquesta calma s'esmuny el nervi que pretenia amagar.

És mou l'autobús. He de parar d'escriure.

1 comentari: