Off tòpic III / Sobre manies i procediments

A principi d'anar a treballar -o de començar alguna cosa nova- em poden els nervis. Sempre intente fingir seguretat i donar aparença de tenir un cert control sobre totes les coses, la meua vid. Però no és altra cosa que un posat. Per semblar més fort.

Paulatinament agafe això que els anglesos diuen self-confidence. Quan vaig fent meus els racons del nou indret, els secrets, les expressions, les persones. Quan lentament comence a sentir que aquell nou lloc és un lloc vell, sentit, confortable. Un lloc nostrat.

Després tot ve bastant rodat: no sóc supersticiós ni maniàtic però sí curós. O procedimental... sí, millor procedimental. Alguns potser és sobtaran -i no negue ni combat la imatge que molts puguen tenir de mi, de deixat- però en alguns aspectes sí que tinc certes coses ben meues. I esta és una d'elles.

Per què aquesta mania? Analitzant-ho hi trobe dos causes: la primera la vaig anar adquirint des de ben jovenet, ja quan treballava de cambrer a San Patricio -SanPa. Sóc un animal de costums: sempre intente mantenir els mateixos costums, els mateixos procediments abans de començar a treballar. M'imagine com un futbolista al vetuari vestint-se i calçant-se per jugar el partit de la seua vida. Jo igual. Al vestuari -casualitats, gairebé sempre he treballat a llocs on he de passar per un vestuari pe canviar-me- em vaig canviant lentament, sempre en el mateix ordre, agafant la roba amb cura, respirant lentament com per copsar la importància d'un moment trascendent que no és tal. L'explicació és ben simple, he construït un procediment per tallar les dues realitats: la meua vida i el treball. O dit d'una altra manera, aquesta rutina que mantinc m'ajuda a saber diferenciar, a saber posar-me el vestit ara de cambrer, ara de recepcionista d'hotel.

Alguns diran, aleshores sí que eres maniós. No, no és això. Sóc procedimental, no maniós. On rau la diferència? En què sincerament no m'imprta massa l'ordre ni el contingut d'aquests procediments: de fets en el pas del temps els vaig canviant. No m'importa tant el fer segons quines coses sinó portar una seguit en el dia a dia, en el curt termini. Per això les petites variacions em permeten tant seguir la monotonia que m'ajuda a trencar les dues vides o realitats, com lluitar al mateix temps l'avorriment del dia a dia en el llarg termini. Ja se'm permetrà la paradoxa.

La segona causa és imposada. De tant de treballar en l'hotel, de tant de treballar amb la mateixa persona, vaig acabar adquirint, com per mímesi, els seus hàbits. Els bons encara els conserve. I després de tantes nit observant com Vicente -trenta-cins anys de recepcionista, trenta al torn de nit-en arribar el primer que feia era ordenar compulsivament tot perquè entenia que aquell lloc era el SEU lloc i que cada cosa tenia el SEU lloc vaig acabar copiant-li la mania. Sí, sóc bastant desordenat en la vida privada, en la pública -la laboral- m'han fet ser maniós -o procedimental.

Així va ser com tot i que en un principi pensava que no eren sinó manies de vell després vaig acabar trobant-li el seu què. Amb el SEU ordre escrupulós Vicente aconeguia dues coses: primer, tenir l'absoluta certesa que tot estava sota el SEU control; i segon mantenir un control real i evitar pèrdues i problemes al treball.

Després de patir-ne jo, de problemes per no trobar papers al treballar més com una ànima lliure vaig decidir que allò que la gent diu copiar, els romans en deien ser pragmàtic. O donde fueres haz lo que vieres.

Ara eixes manies les vaig mantenint. Els nervis del primer dia sempre estan. Els procediments previs que necessite per concentrar-me abans de treballar ja no els necessite tant, sobretot perquè els meus treballs requereixen cada vegada menys una uniformitat que propicie aquestes manies. L'ordre meticulós al treball el vaig perdent, simplement perquè les coses bones costen molt d'agafar, però es perden molt ràpid.

Desfondat

Havia arribat a l'etapa final totalment desfondat, sense forces, després de preparar-me molt, moltíssim els primers exàmens. I ara, a una hora de realitzar el primer dels dos seguits i poder dir sé finí he de dir que, a més, estic anoerrat; desfet.

Quan algú me preguntava que què tal l'examen de dijous sempre he contestat mal, mal, mal, mal, fatal. I no és per fer-me l'interessant -quan m'he preparat bé un examen i sé que traure bona nota, ho dic- és que arribe amb la sensació que em falten un parell de dies.

I no és per aprovar o suspendre perquè, llevat de catàstrofe d'antologia, l'assignatura de demà aprovada ja està. Però no m'agrada anar a fer-me un examen pensant que en gran part la nota dependrà de l'atzar, de si baixa la mare de déu a fer-me companyia o si estic descansat o no.

De totes maneres demà, quan acabe, amb el meu mojito a la mà, tot es veurà des d'una òptica ben diferent.

Home, hòmens, homes...

Normalment quan acabe un examen sé perfectament si m'ha eixit bé o mal -o molt bé- i puc dir pam amunt, pam avall per on estan els tirs de la nota que trauré. El pam que balla, evidentment, depén de tot allò que no entra dins del meu control: professor, nivell de la resta d'exàmens...

Per això la sensació de hui no l'acostume a tenir: acabar un examen i no saber què. No saber si evidentment estaré aprovat o evidentment supés. O encara pitjor, que quan haja de vuere la nota, no em sorprendria cap de les dues possibilitats. Bé, sí, en aquest cas en sobtaria molt traure una notassa...

Quan he eixit, he eixit amb un mal gust de boca. No m'ha agradat massa la pregunta que m'han posat bàsicament perquè portava molt millor preparada tota l'altra part. La pregunta era, i he de confessar-ho, fàcil. O relativament fàcil. No amagava res: la formació del plural en català, desviacions de la norma i el cas dels plurals amb nasal.

Com que el tema tampoc té massa, m'he dedicat a estudiar tota la resta del temari. D'igual manera que la part de la formació del femení no me l'he mirada tant com les parts que considere que són més complicades o no les tinc tan clares. Segurament és error meu: estudie més allò que no em sé. I el que em sé m'ho mire per damunt.

Però bé, anava dient que he eixit amb mal sabor de boca i no perquè no li haja posat allò que se suposa que havia de dir -eren faves contades- però tenia una enutjosa sensació que no estava dient res, que no he fet sinó pegar voltes una vegada i altra a la mateixa idea. Bàsicament l'única:

- En català els plurals dels antics proparoxítons llatins mantenen una -n- etimològica, tot i que per evolució aquesta s'ha perdut en el singular. Alternen, però, els plurals etimològics i els analògics de creació més recent sense la -n- Així, d'home tenim tant hòmens com homes.

I tot l'examen ha sigut bàsicament això, donar-li voltes a aquesta idea, i sobretot des de la perspectiva del professors: per què si per etimologia camió és camions, la gramàtica de Fabra no diu res de la doble possibilitat home/hòmens? I més quan és tan viva i tan sentida?

Després, però, d'eixir de l'examen i comentar el post-matx amb els companys he vist que tots hem patit del mateix mal: tenir la sensació d'haver-ho dit tot i no haver dit res. I això consola per allò del mal de muchos... i veure també que ningú tenia molt clar per què Saragossà havia demanat que li ho relacionàrem amb el cas de l'occità: forn>fors.

Així que Déu proveirà i nosaltres ho acceptarem. I si no estem massa d'acord pujarem al seté cel -que és la setena planta- allà a l'Olimp dels lingüístes prescriptivistes encorbatats i dels dialectòlegs en mànigues de camisa, i plorarem un poquet -que no s'ha fet mai, però sempre pot haver-hi una primera vegada.

I quan Saragossà ha preguntat que Francesc què tal t'ha anat no has pogut dir-li altra cosa tal que home, Abelard, bé, però m'havia preparat més la part dels articles -dels seus articles, vull dir- més que res perquè me pareixien més interessants. I què t'ha paregut interessant? M'ha agradat molt l'article de la concordança del verb haver-hi, sobretot veure el que pensa Solà. Sí, sí, és que és impensable que la gent utilitze conceptes i definicions errònies i que la gent seguisca normes que no estan ni explicitades a cap gramàtica. Sí, Abelard, trobe que és molt encertat el que hem fet a classe, comparar les Gramàtiques i ... Sí, sí, és una feina que tot filòleg hauria de fer...

No sé si ja me'ls han contat, però els crèdits de relacions públiques ja me'ls he ben guanyat durant la carrera, després de cinc anys nadant entre tantes aigües.

Renegat...

Les coses s'han de dir pel seu nom: renegat. Sóc un renegat. Jo ja intuia que patia d'alguna xacra, que hem passava alguna cosa, però ara m'han obert els ulls. I contra la raó absoluta i universal no es pot sinó callar.
En la mesura del possible sempre he intentat ser bastant equilibrat i neutral i no fer judicis preconcebuts. Si una cosa és bona o no, si m'agrada o no, ho haurà de ser independentment del que puguera pensar abans d'ella; o dit d'una altra manera, per a opinar has de ser honest.
Perquè clar, jo també sé i puc dir que tal llibre és merda, que El codigo da Vinci, que Harry Potter ics no és sinó femta cultural. Que no teniu ni puta idea, que no sabeu les excelsituds de les coses que JO llig i que vosalres no llegiu perquè ni voleu ni podeu, perquè no vos arriba, perquè sou deixalla intel·lectual.
I ara m'ho retrauen. Per gosar a dir que no totes les pel·lícules que es veuen menjant roses són impresentables i que les que es veuen amb subtítols són totes mostres d'una sensibilitat i poètica extraordinària, m'han dit renegat.
I renegat per què? Perquè JO estava al parnàs dels pocs que entenien, que sabien. Perquè jo havia tastat amb els meus morros l'ambrosia de la CULTURA. Ho tenia tot, JO havia vist Kusturica i Truffaut, havua llegit Carner, Delibes... i ara gose embrutar les meues sentides amb els productes mundans fets per al poble pla, pobre, que no entén...
I ja veus per què... per dir que no es pot ser tan a priorístic. Ni tot és tan bo per ser d'un costat, ni tan execrable per pertànyer a l'altre. Que una mínima honestedat obliga a formar judicis fonamentats. És pot dir que tal llibre o tal pel·lícula no valen res, però si s'han vist. Ni tot és bo ni tot és femta, però un mínim d'honestedat obliga a acceptar que algun valor tenen totes les coses: ni que siga reconèixer que alguna cosa tindrà -màrketing a banda- un llibre que aconsegueix ser amplament llegit. Si es pretén estar ente joves, ensenyar a joves, no s'ha d'acostar u a allò que els joves veuen, senten, respiren? Es pot intentar guiar algú si no hi ha una empatia, si no comprens el perquè de les seues tries.
Però no, tot són excuses -les meues- de mal pagador per no acceptar la veritat absoluta de ser un RENEGAT. Sense pal·liatius. Jo que he tingut a les meues mans l'essència justa d'allò sublim. Els meus ulls no entenen, els meus dits no saben.
He gosat arrimar-me a allò que veu el poble, que diu la gent. I a la fi no quedarà altra, que si al capdavall es tracta d'entrar al parnàs del saber sota pal·li, hauré de triar i triaré ser un dels que el sostenen i fer el seguici d'aquells que ens guien en la foscor, que veuen el que nosaltres no entenem.

PD: Ja sé que el text és un poc demagog.

sobre la morphologia

Que sí, que bé, que ja estem un poc fins el collons de tot i un poquet més. Que ja no es conten els dies que portem sinó els que ens queden per dir adéu siau, turons immortals. Que en el fons les ganes d'acabar són moltes, moltíssimes. Que escrius per escriure, perquè t'has compromés, que en el fons ja et dóna tot bastant igual.

I ara alguna cosa en trellat: estic sentat al sofà, amb el tast del café endolcit encara a la boca pensant que la gent complica massa el món, jo ja ho tinc ben clar: n'hi ha dues estacions al llarg de l'any: la del café calent, la del café del temps. Ni primavera d'hivern, ni primavera d'estiu.

En el fons hi ha un cert aire de redempció amb tot això. Amb ara, vull dir. Després de tant o tant poc, d'estudiar la morfologia (morpho, forma; logia, ciència o estui) de totes les coses, de totes les vides, acabes fent el compte que tampoc s'està tan mal. Acabes acceptant que tot acabarà morint en una honorosa rendició, en una petita felicitat, després d'haver renunciat a tantes coses.

Per això algunes coses sols tenen sentits vistes des dels meus ulls. I d'ulls meus sols hi ha un parell, el que jo gaste. Acabar els darrers exàmens i anar-me'n a casa: adéu siau! València. Forrellat tancat. Per intentar obrir novelles portes s'han de tancar primer les velles.

Mig ajagut al sofà, mentre sóc ben conscient que el café ja s'ha acabat i m'he de fer l'ànim que m'espera a l'habitació, les quatre parets que sempre són les mateixes, un bon grapat d'apunts sobre la formà i el què de paraules, frases i coses etèries i que a ningú li haurien d'importar, pense que té el seu què no haver escrit últimament. No escriure res. Perquè no n'hi ha res a escriure. Si sóc conscient que si no he fet res, que si no faig res llevat d'un abúlic anar vivint, què collons he d'escriure? M'evite les tecles i les vostres lectures. M'evite també repetir-me i copiar-me com ho he estat fent sempre.

Supose que aquestes paraules tindran el seu sentit inserides en la meua vida associal de cara als llibres.

I amb açò done per tancat un compromís.

creació / recreació

Memoritzar una llista de 200 ítems que ni et van ni et vénen no és gens fàcil. I més encara si per algun moment de laxitud gosa passa-se't pel cap allò de l'aprenentatge significatiu. Que sí, que sí, que estem d'acord i tot això, però a la fi vas a morir a una llista de 200 ítems, fas paperets, memoritzes noms i dates i tractes de donar-li a tot algun sentit. Intentar que tot, que alguna cosa, tinga sentit.

Comença una analepsi externa. I davant d'aquells fulls i apunts i llistat d'autors i dates recordes com l'altre dia ho vas tenir tot ben clar: mentre caminaves entre edificis i edificis trepitjant la brutícia dels carrers, i mentre els muscles s'esclafaven sota el pes del temps passats a tota òstia, de les coses que no has fet, de les que has fet i te'n penedeixes, el pes sota els muscles de tot, de tot, de tant de temps, de quatre o cinc anys, d'algunes coses que han sobrat, mentre notaves el pes de cadascun dels dies dels vint-i-sis anys se't va representar a la ment una idea ben clara: n'hi ha èpoques de creació i altres de recreació.

Hi ha moment en que fas, penses, vius. Coneixes gent, vius, parles, rius. N'hi ha èpoques en què els dies passen amb algun sentit. Que les coses que contes són coses que han passat. Que el dies es conten cap endavant i no cap endarerre.

I n'hi ha moment de recreació. No recreació en un sentit lúdic. No, no. Són moment d'abúlia, en que cadascun dels dies que t'ha sobrat s'alça com una eternitat insalvable. Són dies, i vull dir èpoques, etapes, que la teua vida gira en torn a recordar una època anterior, sempre millor. On vivies, on creaves. Et recrees en les teues misèries. Culpes tot el món, tots, tots i cadascun i fas utopies d'allò que no fou, que no fou i que mai serà. N'hi ha èpoques que sobren, que les vas passant pensant que les has de passar, que ja vindrà una altra època de viure i riure i fer i eixes coses que ja tens un poc oblidades.

I esta època n'és una. No me n'he amagat: crec que ja vaig dir abans d'anar-me'n d'erasmus que ja havia notat un esgotament crònic, insalvable, de tants geners, junys i setembres. I aquest curs ho vislumbrava, tot i encegat d'algunes altres coses. I s'ha comprovat totalment cert. Dies que sobren, dies que sobren, etapes que sobren. Mirar cap a endarrere pensant què i per què i per què no, i fent un conte arrere esperant que acabe d'acabar aquesta cosa que mai mor, ni mata, ni deixa fer, ni fa. Dies que sobren, coses que han sobrat: recreació de quan feia, de quan féiem. I ucronies amb què hagués passat si. I coses que sobren, i coses que han sobrat.

Fi de l'analepsi. I retornar a la llista i recordar coses que sí, que bé que ni et van ni et vénen. Pensant que potser encara queda el millor per venir, que encara ha de quedar alguna cosa.

I amb tot la lleu i humana esperança de retrucar-li al futur confiant que la felicitat no la guarda sinó l'esdevenidor.

Egoblog I / Sobre cançons i persones

Algunes cançons tenen la facultat de remetre'm a algunes persones. O més planer: quan sonen els primers compassos d'alguna cançó em va al cap alguna persona en concret -i per alguna persona vull dir, evidentment, alguna persona del sexe femení...

El comentari venia perquè divendre me'n vaig adonar que en sonar les primeres notes de la cançó del café un xafec d'imatge m'inundaren la ment i en totes elles hi era la xica que millor fa el café del món. Em confesse; Nadie como tu me sabe hacer el café em recorda sempre a eixa xica i a totes les coses degudes, pagades o cobrades.

I ara podreu pensar, no té res d'especial, això; les persones solen tenir cançons en comú... Jo no parle de cançons en comú, no dic que tal i jo tenim una cançó en comú -així com una parella ben canònica, ben convencional. Dic que alguna cançó em recorda a alguna persona i normalment eixa persona no ho sap. I normalment no hi ha cap sentit en la relació entre tal persona i tal cançó.

No m'agrada Chambao, però les seves cançons em recorden a la Xica del missatge bonic, d'igual manera que també me la recorda una canço ben en concret de Miguel Poveda, Ara:



i tampoc es pot dir que siga, en concret, pel missatge explícit de la cançó. Ja dic jo que no hi ha relació de metonímia o metàfora entre la cançò, la Xica del missatge bonic i jo. Com a molt de contingència.

Encara podria explicar algun cas més de relacions estúpides i inexplicables entre persones o cançons. Però és bonic. Potser siga perquè com me va dir la Meua Veu de la Consciència tinc una malaltissa nostalgia de present, passat i futur. Segurament.

Off topic

Escric perquè feia temps que no ho feia. Ni al blog no al fotolog, que definitivament done ja per mort per molts motius. Els sabem i els entenem i sobren paraules.

Portava un parell de setmanes pensant en engegar amb una certa seriositat el blog, escriure amb freqüència i totes eixes coses. Però sorgia sermpre un problema: sempre he pensat que un blog ha de ser d'alguna cosa.

No em valen els blogs, generalment, d'una persona. Necessite que el blog siga d'un mestre, d'una traductora, d'un escriptor o sobre llibres.

I no sabia sobre què era el meu.

I també vaig decidir que si sóc alguna cosa és un estudiant. I més trist encara, un estudiant que veu com de manera imminent passarà a ser un professor.

La tragèdia és tam gram que sobra comentar-la.

I sobre això versarà el meu espai.

Sobre/ traduccions...

Darrerament he estat reflexionant, o les converses han girant al voltant d'aquest tema, sobre les traduccions al català de certes obres. Primer vaig llegir una reflexió semblant al blog d'Urbà Lozano, no recorde el post en concret, i també li vaig comentar el mateix a Aina: si llegeixes una obra traduïda al català i, pel que siga, la llengua fa fallida -la opció lingüística triada pel traductor, vull dir- la lectura se'n va en orris.

Reprenc la reflexió perquè he trobat aquest article d'Albert Pla, Aviciar una flor, publicat a Avui.cat. La conclusió de l'autor és molt clara, els traductors, alguns s'enten, estan bandejant el que hauria de ser l'ús natural de la llengua per buscar una pulcritud excessiva; o dit d'una altra manera, tenen por que allò que els sona més natural siga no normatiu. Si no parlem de les faltes d'ortografia o de l'opció de certs traductors orientals que pensen que estan per sobre de la nosmativa i entenen que les seues característiques dialectals, i molt reduïdes en l'àmbit general de la llengua, són ben bones per a conrear un català que hauria de ser el més asèptic possible ("comprar-nos-la" és normatiu, "compra'ns-la" és incorrecte ací i a Barcelona, per molt que la caiguda de la -r final siga un tret propi del traductor).

Què passaria si jo, com a hipotètic traductor de procedència occidental, considerara que mira, que en comptes de "ho compraré" puc escriure "eu compraré"? Ja podeu imaginar què em dirien... La normativa, una mínima fixació a ella, és obligatòria per tothom, perquè sinó pensarem que alguns escriptors i traductors pertanyents a certs dialectes tenen patent de corso per passar-se per la zona genital les regles gramatical... I no volem pensar això.

Diu l'article:

El traductor, com l’àrbitre, ho fa bé quan és invisible. I per ser-ho ha de fer servir un llenguatge que es creu, que té a dintre i és el pòsit d’innombrables lectures. Un llenguatge que ha assimilat la normativa amb prou sentit crític per tenir-la en compte sense perdre autenticitat ni deixar-se intimidar per una correcció mecànica.

Totalment d'acord. He hagut de deixar algun que altre llibre perquè no em creia la traducció. Notava la molesta presència del traductor. I és com un mur entre el llibre i tu. I és trist. No em creia la llengua; i quan fiques en dubte la llengua d'un llibre, el primer fracàs ja s'ha consumat...

Nova teoria del jo...

He escrit a diversos llocs d'aquestos on cal estar que he fet un canvi de filosofia, primer jo, després jo i sempre jo, deia. I potser he de seguir aquesta idea.

Tampoc sé per què dic açò ací -ni de fet la utilitat d'aquest blog, ja que, per comparació, la del flog era ben clara- però en algun lloc ho he de dir, encara que sé que més que res m'ho estic dient a mi.

La reflexió bé perquè he acabat ben fart. Tenia un sistema vital ben perfecte, ben perfilat, però que ha fet fallida estrepitosament; i ara em trobe a les fosque de no tenir cap referent clar. Necessite, doncs, tenir unes mínimes línies bàsiques...

Durant molt de temps he escoltat, he escoltat molt i he callat. He callat molt per la meua teoria de les coses que no es deien, però ara ja no puc callar. I sembla ser que algunes persones no estan acostumades a que jo parle. O més bé, estaven acostumades a que els donara la raó quan sabia que no la tenien, que m'anara tragant com a pedres les veritats que no es deia i que em retornaven com a hores d'insomni a les nits latents de llençols desperts. Acostumades a que jo he sempre he cedit, ressignat. A que he callat com una puta.

Però nova filosofia vital. Ara dic el que pense. I hi ha gent que sols sap escoltar coses que li regalen les oïdes. Però no puc, ja no puc, no podré mai més. He tragat massa coses, les parets se'm feien molt altes i grans, i les nits d'un negre pregon que he hagut de païr jo sol. Ara necessite parlar. I no pense demanar perdó.

Encara que en el fons continue tenint una lleu decepció en veure que persones que pensaves que vindrien a escoltar-te no han aparegut. Evidentment és més fàcil parlar que escoltar, però no, no puc, ja no... ara nou canvi de filosofia: jo, jo i jo; seguint els consells de Max it's not about being moral or fair, you've to be more egoist.
I en eixes estic...

Entre llibres (m'he fet vell)...

Darrerament he hagut de fer un exercici d'abstracció i recordar com em vaig iniciar en el món universitari; bàsicament es tractava d'exposar el meu cas com a exemple negatiu -de com no s'ha de triar una carrera- a una classe del CAP. Algun dia contaré la història...

Però el que m'ha vingut al cap és que m'he anat fent vell entre llibres. Dissabte mentre els meus amics deien que se n'anaven a fer-se'n una jo clamava i reclamava que em dugueren a casa perquè m'havia d'alçar ben matí per estudiar. Ells no semblaven recordar que quan eren estudiant feien igual o pitjor...

Venia a dir-ho perquè em vaig adonar que he viscut els dos moments extrems: quan vaig acabar Turisme vaig ser el primer en incorporar-me al món laboral i amb les butxaques ben plenes d'euros no entenia per què els meus amics es quedaven a casa per estudiar i jo no tenia ningú amb qui eixir quan els meus dies lliures coincidien amb les seues èpoques d'exàmens. Ara, però, en ser el darrer en acabar, Catalana, i veure com tots estan ja al món laboral o incorporant-s'hi no entenc que no entenguen que si tinc exàmens no puc eixir. Afortunadament, com em veuen pobre i dissortat em conviden a cubates per sadollar les meues penes.

La primera vegada em vaig veure massa jove com per a no seguir estudiarnt ara massa vell com per a estar, encara, amb crèdits entre les mans. No dic, però, que vulga apartar-me'n del món acadèmic, sinó que necessite un temps higiènic, prudencial, per fer un breu parèntesi i no fer res massa seriós.

I és que quan s'encara per vuitena vegada consecutiva l'època d'exàmens de gener-febrer, massa coses pesen com per no tenir-les en compte...

No els perdonis!

Quan Vladimir Jankélévitch va dir "Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien" va canviar la concepció de la literatura. Pot paréixer que la diferència entre aquesta frase i l'orginal -Pare, perdona'ls, perquè no sabien el que es feien- és simplement de polaritat. Passar-la a negativa i ja està.

N'hi ha, però, molt més darrere. La frase implica trencar amb tot un seguit de concepcions morals i religioses massa arrelades en el moll i la sustància dels nostres fonaments.

Tradicionalment m'he mogut en el terreny de no "donar" perdó, ja que mai n'he demanat. I no perquè no crega que n'haja de donar o que en sóc mereixedor, no; simplement actuava, i encara actua, un principi més bàsic encara: sempre havia cregut que no parlar les coses era una manera d'aconseguir que no "passaren" del tot. Si, per exemple, m'havia enfadat amb algú per ics la meua teoria establia que no havia de dir-li res perquè si no li ho deia tot passaria i ja està, o dit d'una altra manera, si ho verbalitzes, sempre et poden tirar en cara les paraules, els pensaments, però, són lliures -ja sabeu, esclau de les teues paraules, amo dels silencis.

He canviat de parer. O m'he vist obligat. I m'he vist obligat perquè he notat que, si bé la meua teoria té una part de certa -el que no es diu, no acaba de passar- té uns efectes secundaris. El que no es diu va creixent i creix dins, fins sobredimensionar-se; i, tot i que no et puguen tirar en cara les teues "paraules" -és a dir, la verbalització dels teus fets- tu si que acabaras tirant en cara una sobredimensió d'alguna cosa que ja serà no res però que tu encara tens ben viva, ben punyet.

Abans no demanava perdó ni deia les coses, però en el fons, molt en el fons, acabava pensant que no hi havia perdó per actes tan fills dels seus amos; ara, però, i per higiene, si que demane perdó i paraules -i en done, si cal- i així, poc a poc, i amb el temps, podré anar païnt, que tot va ser un res. Que el que ens fa homes són els nostres mots. Que si ens ho neguem estem perduts.