Ressenyes

dimarts, 14 de juliol de 2009

Off tòpic III / Sobre manies i procediments

A principi d'anar a treballar -o de començar alguna cosa nova- em poden els nervis. Sempre intente fingir seguretat i donar aparença de tenir un cert control sobre totes les coses, la meua vid. Però no és altra cosa que un posat. Per semblar més fort.
Paulatinament agafe això que els anglesos diuen self-confidence. Quan vaig fent meus els racons del nou indret, els secrets, les expressions, les persones. Quan lentament comence a sentir que aquell nou lloc és un lloc vell, sentit, confortable. Un lloc nostrat.
Després tot ve bastant rodat: no sóc supersticiós ni maniàtic però sí curós. O procedimental... sí, millor procedimental. Alguns potser és sobtaran -i no negue ni combat la imatge que molts puguen tenir de mi, de deixat- però en alguns aspectes sí que tinc certes coses ben meues. I esta és una d'elles.
Per què aquesta mania? Analitzant-ho hi trobe dos causes: la primera la vaig anar adquirint des de ben jovenet, ja quan treballava de cambrer a San Patricio -SanPa. Sóc un animal de costums: sempre intente mantenir els mateixos costums, els mateixos procediments abans de començar a treballar. M'imagine com un futbolista al vetuari vestint-se i calçant-se per jugar el partit de la seua vida. Jo igual. Al vestuari -casualitats, gairebé sempre he treballat a llocs on he de passar per un vestuari pe canviar-me- em vaig canviant lentament, sempre en el mateix ordre, agafant la roba amb cura, respirant lentament com per copsar la importància d'un moment trascendent que no és tal. L'explicació és ben simple, he construït un procediment per tallar les dues realitats: la meua vida i el treball. O dit d'una altra manera, aquesta rutina que mantinc m'ajuda a saber diferenciar, a saber posar-me el vestit ara de cambrer, ara de recepcionista d'hotel.
Alguns diran, aleshores sí que eres maniós. No, no és això. Sóc procedimental, no maniós. On rau la diferència? En què sincerament no m'imprta massa l'ordre ni el contingut d'aquests procediments: de fets en el pas del temps els vaig canviant. No m'importa tant el fer segons quines coses sinó portar una seguit en el dia a dia, en el curt termini. Per això les petites variacions em permeten tant seguir la monotonia que m'ajuda a trencar les dues vides o realitats, com lluitar al mateix temps l'avorriment del dia a dia en el llarg termini. Ja se'm permetrà la paradoxa.
La segona causa és imposada. De tant de treballar en l'hotel, de tant de treballar amb la mateixa persona, vaig acabar adquirint, com per mímesi, els seus hàbits. Els bons encara els conserve. I després de tantes nit observant com Vicente -trenta-cins anys de recepcionista, trenta al torn de nit-en arribar el primer que feia era ordenar compulsivament tot perquè entenia que aquell lloc era el SEU lloc i que cada cosa tenia el SEU lloc vaig acabar copiant-li la mania. Sí, sóc bastant desordenat en la vida privada, en la pública -la laboral- m'han fet ser maniós -o procedimental.
Així va ser com tot i que en un principi pensava que no eren sinó manies de vell després vaig acabar trobant-li el seu què. Amb el SEU ordre escrupulós Vicente aconeguia dues coses: primer, tenir l'absoluta certesa que tot estava sota el SEU control; i segon mantenir un control real i evitar pèrdues i problemes al treball.
Després de patir-ne jo, de problemes per no trobar papers al treballar més com una ànima lliure vaig decidir que allò que la gent diu copiar, els romans en deien ser pragmàtic. O donde fueres haz lo que vieres.
Ara eixes manies les vaig mantenint. Els nervis del primer dia sempre estan. Els procediments previs que necessite per concentrar-me abans de treballar ja no els necessite tant, sobretot perquè els meus treballs requereixen cada vegada menys una uniformitat que propicie aquestes manies. L'ordre meticulós al treball el vaig perdent, simplement perquè les coses bones costen molt d'agafar, però es perden molt ràpid.

1 comentari:

  1. Total, si el teu treball consisteix a fer el gos...

    Molt Estellés, cari.

    ResponSuprimeix