Ressenyes

dilluns, 19 de desembre de 2011

2. Arribant a Roncesvalles


http://www.gronze.com/camino-de-santiago/galeria-de-fotos/camino-frances-1.htm
No sé si vaig dormir. No sabria dir si dormia. Tampoc puc assegurar que vaig estar conscient totes i cadascuna de les set hores de viatge que separaven l'Estació d'Autobusos de València de la de Pamplona. Entre les primeres sons i la lucidesa absoluta, dormitava mentre un airet gèlid em glaçava el coll i les pors que m'aguardaven.

En els moments que tancava els ulls i aconseguia evadir-me uns segons dels revolts de la carretera i la incomoditat d'intentar passar set hores a un autobús, intentava visualitzar-me 31 dies després. Els trenta-un que, si tot anava bé, perfecte o millor, em separaven de Santiago. Jo em veia a Santiago, rodejat de gent, aixecant els braços a l'aire mentre a la plaça de l'Obradoiro una multitud de gent inconeguda es girava a rebre'm i clapava tant fort les mans que de sobte necessitava un esclau que em digués baix, baixet a l'orella però recorda que eres mortal. Tots, els que repartien publicitat d'albergs les llançaven a terra i venien a encaixar-me la mà, altres peregrins em somreien i clapaven de mans amb un soroll estrident i llançaven flors i llorers que no sabia d'on sortien i cada vegada més gent i més gent i més soroll i el recorda que eres mortal. I jo que ja sabia que era mortal, molt mortal, el més mortal de tots, que per això tantes i tantes coses eren fetes a la meva mida. I obria els ulls i veia els números rojos que marcaven que encara quedaven tres hores per arribar; i tancava els ulls i intentava tornar a dormitar.

Tenia una ferma voluntat de fer d'escriba del meu viatge. De dir clarament que si el bosc descansava entre unes ombres pregones arrecerat en un verd intens, anotar que el verd era intens. No fosc, no obscur, perquè si jo el veia intens, havia de deixar escrit clarament que era intens. Un clar inventari de tot, tot per escrit, colors i olors, distàncies, persones paraules i sentiments. Però ja havia traït la intenció molt abans de donar un sol pas perquè copsar amb lletres tantes coses era impossible. O hauria de ser-ho. I per no anotar ni tant sols vaig anotar l'hora en que els meus peus tocaren el terra de Pamplona.

Però sé segur que serien sobre les sis. Sé que eren les sis i estava sol a una estació d'autobusos moderna i gèlida. Sol i recordant com la dona que em va expedir la targeta de peregrí a València em va dir que no et preocupes que quan arribes a l'estació trobaràs moltes persones per compartir taxi, si és que encara no han posat l'autobús directe de Pamplona a Roncesvalles. No l'havien posat. No hi havia ningú desitjant compatir un taxi.

Així que resolt a què res del que jo havia planificat anava a ser com pensava, vaig seure al terra dins de l'estació d'autobusos -acompanyat d'un indigent que no dormitava, dormia- esperant a decidir que fer, o que el destí decidira per mi, com sempre havia en negar-me a prendre decisions.

I fou el destí qui, quinze minuts després, em va dur un altre autobús, i de l'autobús un altra persona amb motxilla que si més no em va dir el mateix; que li havien dit que potser hi havia autobús directe a Roncesvalles, i que sinó hi hauria una cua de gent amb motxilla desitjant compartir taxi.

Decidirem esperar un poc per si el destí, de nou, ens aportava algú més amb qui dividir la carrera dels 50 kilòmetres que separaven els dos pols del nostre viatge, i en veure que una vegada pots tenir sort però dos no, no tardàrem en posar-nos d'acord; si esperàvem massa perdríem el dia i Pablo -Pablo! I encara no havia dit el nom del primer company de camí, jo que tenia una ferma voluntat d'inventari!- deia que ja volia posar-se a caminar.

I amb el taxi les primeres llums del dia, i per fi albirar el verd d'unes valls prepirinenques on les cases són tan de pedra, les teulades a dues aigües i el verd que tot ho envolta se't clava, moll, per les narius mentre vas ingerint vida a glops.

Com que Pablo seia davant i es va posar a xarrar amb el taxista, vaig aprofitar per traure el petit bloc de tapes marrons i inventariar els tons del verd, les granges, les gents, cadascun dels revolts i les costeres que anunciaven unes etapes dures; però vaig desistir ben aviat. Escriure no pot ser un succedani de viure, pensaves:

14 de juliol de 2011



La vista és espectacular. Una pista de terra, de vegades un sender, s'esmuny plàcidament entre valls i muntanyes. Vaques i ovelles que senyoregen lliures entre prats d'un verd inconegut a València. Bona terra, la del nord.

Deixes el boli, guardes el bloc de tapes negres i continues mirant per la finestra, contant enrere els pocs kilòmetres que et queden fins arribar a Roncesvalles.

1 comentari: