Ressenyes

diumenge, 8 de març de 2009

Egoblog I / Sobre cançons i persones

Algunes cançons tenen la facultat de remetre'm a algunes persones. O més planer: quan sonen els primers compassos d'alguna cançó em va al cap alguna persona en concret -i per alguna persona vull dir, evidentment, alguna persona del sexe femení...

El comentari venia perquè divendre me'n vaig adonar que en sonar les primeres notes de la cançó del café un xafec d'imatge m'inundaren la ment i en totes elles hi era la xica que millor fa el café del món. Em confesse; Nadie como tu me sabe hacer el café em recorda sempre a eixa xica i a totes les coses degudes, pagades o cobrades.

I ara podreu pensar, no té res d'especial, això; les persones solen tenir cançons en comú... Jo no parle de cançons en comú, no dic que tal i jo tenim una cançó en comú -així com una parella ben canònica, ben convencional. Dic que alguna cançó em recorda a alguna persona i normalment eixa persona no ho sap. I normalment no hi ha cap sentit en la relació entre tal persona i tal cançó.

No m'agrada Chambao, però les seves cançons em recorden a la Xica del missatge bonic, d'igual manera que també me la recorda una canço ben en concret de Miguel Poveda, Ara:



i tampoc es pot dir que siga, en concret, pel missatge explícit de la cançó. Ja dic jo que no hi ha relació de metonímia o metàfora entre la cançò, la Xica del missatge bonic i jo. Com a molt de contingència.

Encara podria explicar algun cas més de relacions estúpides i inexplicables entre persones o cançons. Però és bonic. Potser siga perquè com me va dir la Meua Veu de la Consciència tinc una malaltissa nostalgia de present, passat i futur. Segurament.

dimecres, 4 de març de 2009

Off topic

Escric perquè feia temps que no ho feia. Ni al blog no al fotolog, que definitivament done ja per mort per molts motius. Els sabem i els entenem i sobren paraules.

Portava un parell de setmanes pensant en engegar amb una certa seriositat el blog, escriure amb freqüència i totes eixes coses. Però sorgia sermpre un problema: sempre he pensat que un blog ha de ser d'alguna cosa.

No em valen els blogs, generalment, d'una persona. Necessite que el blog siga d'un mestre, d'una traductora, d'un escriptor o sobre llibres.

I no sabia sobre què era el meu.

I també vaig decidir que si sóc alguna cosa és un estudiant. I més trist encara, un estudiant que veu com de manera imminent passarà a ser un professor.

La tragèdia és tam gram que sobra comentar-la.

I sobre això versarà el meu espai.