Ressenyes

dimecres, 21 de gener de 2009

Sobre/ traduccions...

Darrerament he estat reflexionant, o les converses han girant al voltant d'aquest tema, sobre les traduccions al català de certes obres. Primer vaig llegir una reflexió semblant al blog d'Urbà Lozano, no recorde el post en concret, i també li vaig comentar el mateix a Aina: si llegeixes una obra traduïda al català i, pel que siga, la llengua fa fallida -la opció lingüística triada pel traductor, vull dir- la lectura se'n va en orris.

Reprenc la reflexió perquè he trobat aquest article d'Albert Pla, Aviciar una flor, publicat a Avui.cat. La conclusió de l'autor és molt clara, els traductors, alguns s'enten, estan bandejant el que hauria de ser l'ús natural de la llengua per buscar una pulcritud excessiva; o dit d'una altra manera, tenen por que allò que els sona més natural siga no normatiu. Si no parlem de les faltes d'ortografia o de l'opció de certs traductors orientals que pensen que estan per sobre de la nosmativa i entenen que les seues característiques dialectals, i molt reduïdes en l'àmbit general de la llengua, són ben bones per a conrear un català que hauria de ser el més asèptic possible ("comprar-nos-la" és normatiu, "compra'ns-la" és incorrecte ací i a Barcelona, per molt que la caiguda de la -r final siga un tret propi del traductor).

Què passaria si jo, com a hipotètic traductor de procedència occidental, considerara que mira, que en comptes de "ho compraré" puc escriure "eu compraré"? Ja podeu imaginar què em dirien... La normativa, una mínima fixació a ella, és obligatòria per tothom, perquè sinó pensarem que alguns escriptors i traductors pertanyents a certs dialectes tenen patent de corso per passar-se per la zona genital les regles gramatical... I no volem pensar això.

Diu l'article:

El traductor, com l’àrbitre, ho fa bé quan és invisible. I per ser-ho ha de fer servir un llenguatge que es creu, que té a dintre i és el pòsit d’innombrables lectures. Un llenguatge que ha assimilat la normativa amb prou sentit crític per tenir-la en compte sense perdre autenticitat ni deixar-se intimidar per una correcció mecànica.

Totalment d'acord. He hagut de deixar algun que altre llibre perquè no em creia la traducció. Notava la molesta presència del traductor. I és com un mur entre el llibre i tu. I és trist. No em creia la llengua; i quan fiques en dubte la llengua d'un llibre, el primer fracàs ja s'ha consumat...

dimecres, 14 de gener de 2009

Nova teoria del jo...

He escrit a diversos llocs d'aquestos on cal estar que he fet un canvi de filosofia, primer jo, després jo i sempre jo, deia. I potser he de seguir aquesta idea.

Tampoc sé per què dic açò ací -ni de fet la utilitat d'aquest blog, ja que, per comparació, la del flog era ben clara- però en algun lloc ho he de dir, encara que sé que més que res m'ho estic dient a mi.

La reflexió bé perquè he acabat ben fart. Tenia un sistema vital ben perfecte, ben perfilat, però que ha fet fallida estrepitosament; i ara em trobe a les fosque de no tenir cap referent clar. Necessite, doncs, tenir unes mínimes línies bàsiques...

Durant molt de temps he escoltat, he escoltat molt i he callat. He callat molt per la meua teoria de les coses que no es deien, però ara ja no puc callar. I sembla ser que algunes persones no estan acostumades a que jo parle. O més bé, estaven acostumades a que els donara la raó quan sabia que no la tenien, que m'anara tragant com a pedres les veritats que no es deia i que em retornaven com a hores d'insomni a les nits latents de llençols desperts. Acostumades a que jo he sempre he cedit, ressignat. A que he callat com una puta.

Però nova filosofia vital. Ara dic el que pense. I hi ha gent que sols sap escoltar coses que li regalen les oïdes. Però no puc, ja no puc, no podré mai més. He tragat massa coses, les parets se'm feien molt altes i grans, i les nits d'un negre pregon que he hagut de païr jo sol. Ara necessite parlar. I no pense demanar perdó.

Encara que en el fons continue tenint una lleu decepció en veure que persones que pensaves que vindrien a escoltar-te no han aparegut. Evidentment és més fàcil parlar que escoltar, però no, no puc, ja no... ara nou canvi de filosofia: jo, jo i jo; seguint els consells de Max it's not about being moral or fair, you've to be more egoist.
I en eixes estic...

diumenge, 11 de gener de 2009

Entre llibres (m'he fet vell)...

Darrerament he hagut de fer un exercici d'abstracció i recordar com em vaig iniciar en el món universitari; bàsicament es tractava d'exposar el meu cas com a exemple negatiu -de com no s'ha de triar una carrera- a una classe del CAP. Algun dia contaré la història...

Però el que m'ha vingut al cap és que m'he anat fent vell entre llibres. Dissabte mentre els meus amics deien que se n'anaven a fer-se'n una jo clamava i reclamava que em dugueren a casa perquè m'havia d'alçar ben matí per estudiar. Ells no semblaven recordar que quan eren estudiant feien igual o pitjor...

Venia a dir-ho perquè em vaig adonar que he viscut els dos moments extrems: quan vaig acabar Turisme vaig ser el primer en incorporar-me al món laboral i amb les butxaques ben plenes d'euros no entenia per què els meus amics es quedaven a casa per estudiar i jo no tenia ningú amb qui eixir quan els meus dies lliures coincidien amb les seues èpoques d'exàmens. Ara, però, en ser el darrer en acabar, Catalana, i veure com tots estan ja al món laboral o incorporant-s'hi no entenc que no entenguen que si tinc exàmens no puc eixir. Afortunadament, com em veuen pobre i dissortat em conviden a cubates per sadollar les meues penes.

La primera vegada em vaig veure massa jove com per a no seguir estudiarnt ara massa vell com per a estar, encara, amb crèdits entre les mans. No dic, però, que vulga apartar-me'n del món acadèmic, sinó que necessite un temps higiènic, prudencial, per fer un breu parèntesi i no fer res massa seriós.

I és que quan s'encara per vuitena vegada consecutiva l'època d'exàmens de gener-febrer, massa coses pesen com per no tenir-les en compte...

dimarts, 6 de gener de 2009

No els perdonis!

Quan Vladimir Jankélévitch va dir "Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien" va canviar la concepció de la literatura. Pot paréixer que la diferència entre aquesta frase i l'orginal -Pare, perdona'ls, perquè no sabien el que es feien- és simplement de polaritat. Passar-la a negativa i ja està.

N'hi ha, però, molt més darrere. La frase implica trencar amb tot un seguit de concepcions morals i religioses massa arrelades en el moll i la sustància dels nostres fonaments.

Tradicionalment m'he mogut en el terreny de no "donar" perdó, ja que mai n'he demanat. I no perquè no crega que n'haja de donar o que en sóc mereixedor, no; simplement actuava, i encara actua, un principi més bàsic encara: sempre havia cregut que no parlar les coses era una manera d'aconseguir que no "passaren" del tot. Si, per exemple, m'havia enfadat amb algú per ics la meua teoria establia que no havia de dir-li res perquè si no li ho deia tot passaria i ja està, o dit d'una altra manera, si ho verbalitzes, sempre et poden tirar en cara les paraules, els pensaments, però, són lliures -ja sabeu, esclau de les teues paraules, amo dels silencis.

He canviat de parer. O m'he vist obligat. I m'he vist obligat perquè he notat que, si bé la meua teoria té una part de certa -el que no es diu, no acaba de passar- té uns efectes secundaris. El que no es diu va creixent i creix dins, fins sobredimensionar-se; i, tot i que no et puguen tirar en cara les teues "paraules" -és a dir, la verbalització dels teus fets- tu si que acabaras tirant en cara una sobredimensió d'alguna cosa que ja serà no res però que tu encara tens ben viva, ben punyet.

Abans no demanava perdó ni deia les coses, però en el fons, molt en el fons, acabava pensant que no hi havia perdó per actes tan fills dels seus amos; ara, però, i per higiene, si que demane perdó i paraules -i en done, si cal- i així, poc a poc, i amb el temps, podré anar païnt, que tot va ser un res. Que el que ens fa homes són els nostres mots. Que si ens ho neguem estem perduts.