Ressenyes

divendres, 30 de desembre de 2011

Relats / Sense títol (encara)


Als disset anys li va regalar una flor. Ella, amb un serrellet de cabell rinxolat que li tapava un poc de front i de cella li va preguntar per què. Ell no va saber respondre, o va dir per cap motiu, he vist la flor i he pensat en tu. I a ella li va semblar la cosa més polida que mai li hagués dit ningú.

Quan va arribar a casa va intentar pujar cap a la cambra de dalt ràpid i sense fer massa soroll, que la mare no la veiés, però un Maria, qui t'ha regalat eixa flor la va sorprendre quan el seu peu dret tocava el primer graó de l'escalera. Ningú. Ningú? Miquel.

Miquel el que m'ha regalat una flor, recorda encara que va escriure al seu diari. I per què me l'ha regalada? Va restar ajaguda al llit pensant Miquel-el-meu-regala-flors però el timbre metàl·lic i insistent del telèfon i el crit de la mare dient Laura, és per a tu.

Quan va penjar el telèfon li va preguntar a la mare si podia eixir, que Blanca volia veure-la per preguntar-li algunes coses que havien explicat a classe de costura i la mare, maula, li va dir sí, sí, costura. I li va dir fes. I mentre s'esmunyia per la porta va sentir com la mare li deia a la sogra és que li han regalat una flor a la xiqueta.

Havia quedat amb Blanca davant de la font de la plaça i només arribar li va preguntar, com és que t'ha regalat una flor Miquel? Com saps que Miquel(-el-meu-regala-flors) m'ha regalat una flor? M'ho ha dit la Vicent, que ha vist com te la donava. No ho sé.

Jo crec que està enamorat de tu, va sentenciar Blanca. Per què? No. Perquè ningú regala flors si no està enamorat, xica, que pareixes boba. Ningú regalava flors si no estava enamorat? Laura va decidir que això era la cosa més trista que havia escoltat mai... que al món ningú és regalés res perquè sí! No, això no era cert, el seu Miquel no.

Va arribar a casa just abans de sopar i en entrar va veure com el pare estava llevant-se a l'entrada les espardenyes per no sentir de nou a la mare marmolar en tot el sagrat en descrobrir de nou tota la casa bruta de fang. Caguen dena, Paco, t'he dit milanta mil vegades que te lleves les espardenyes abans d'entrar, home, que me deixes la casa feta un ciri i després sóc jo qui l'ha de netejar.

La mare li va dir Laura, els sopar ja és a taula. Sí, sí, puge a la cambra a deixar una cosa i baixe. I el pare li va dir, sí, sí, però no tardes floreta que el pare té fam. I va riure. I Laura va envermellir com mai ho haviat fet.

Va entrar a la cambra, mirà la flor que descansava damunt de la tauleta de nit. Va buscar entre la prestatgeria i després de mirar alguns títols es va decidir per el de Rimas de Becquer, que don Ignacio els havia fet llegir l'any passat a classe de Lenguaje -tant li havia agradat! I obrint el llibre va deixar la flor entre dues pàgines. Tornà a deixar el llibre entre la resta de llibres de classe i mentre baixava perquè la mare li tornava a dir que el sopar ja era en taula i Laura que el pare té fam, va pensar que no era per a tant, el tema de la flor.

I amb les mans blanques i fredes Laura va tornar a obrir el llibre i apropant-lo cap a la menuda, tan bonica, amb el seu mateix serrellet de cabell rinxolat a la front, li va dir, veus com t'havia dit que la flor del iaio encara fa olor?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada