Ressenyes

dimarts, 30 de desembre de 2008

Llibres / Memorias de mis putas tristes



Memoria de mis putas tristes

No negaré que el llibre l'he llegit perquè poc més que el regalaven amb un diari de hui, no entrava dins de les lectures pendents, però una ocasió com aquesta cal aprofitar-la.
Havia sentit males crítiques, que el millor del llibre acabava quan llegies el títol, però, sobretot, havia sentit parlar d'una polèmica sobre el masclisme del llibre -o canviant de perspectiva, crítiques femisites al mateix. També crec recordar que algun país l'havien censurat.

És per a tant? No, rotundament no. El llibre es deixa llegir. Té, si es vol, alguns punts entretinguts. Poc més. És pot llegir, sí. Però no és el millor de l'autor, supose; i dic supose perquè de Gabriel Garcia Marquez sols he llegit -a falta de les 60 pàgines finals, Cien años de soledad.

La polémica, supose, que era previsible i tots els meus respectes cap a un home que vol provocar amb la seva literatura: un llibre que comença amb El año de mi noventa cumpleaños quise regalarme una noche de amor loco con una joven virgen ja marca quin serà el fil de la lectura.
Com que tampoc sé què més dir d'aquest llibre, veurem si en les pròximes entrades millora la meva capacitat crítica.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Balanç de blancs


Balanç de blancs: Operació o ajustament manual o automàtic que es fa amb les càmeres de vídeo o altres dispositius òptics i electrònics per a equilibrar la temperatura de color de l'ambient que volem filmar amb la càmera. Consisteix a enfocar una superfície blanca com a referència i activar l'opció de balanç de blancs...

No, però, a veure....

A veure...

Bàsicament és que el temps ha canviat, que les coses canviaren...

Tan mal anava tot?

Sí, bé, no. No és que anara mal. És que de vegades les coses canvien, les persones canviem, els dos érem diferents. Però la putada és que sempre ens adonem dels canvis tard. I acaben fent-te mal, i no entens com justament eixa persona et fa mal...

No t'entenc.

Sí, és a dir, que no volem assumir que tot ha canviat, que mai tornarà a ser tot igual. És com si les coses canviaren poc a poc, però ens n'adonarem tard, tardíssim, quan ja és tan evident que t'ho trobes tan davant dels nassos que dius, joder, és que ja no és el mateix...

Clar.

I dius, és que paga la pena seguir lluitant per això? Patint sense sentit? I necessites, de sobte, tornar a calibar-ho tot. Tornar a establir uns referents bàsics.

Però què passà? Perquè jo em vaig quedar en què havies pegat a fugir de Leeds i te n'anares a les illes...

Sí. A veure, jo el vaig conéixer a París i estiguérem una temporada junts.

Sí.

Però bé, després jo me'n vaig tornar a València i ell cap a Dublin.

Sí.

Però ja saps, no m'avenia a estar en casa. Me'n pujava per les parets. Total, que vaig dir, a mamar-la, i com que tenia una amiga treballant a Leeds...

Audrey, no? Com està?

Sí, Audrey. Farà un any que no la veig. Total, que vaig dir, a Leeds, si trobe feina em quede una temporadeta i això...

I va ser quan estaves a les oficines de Private, no?

Bé, primer vaig currar en un parell de llocs de cambrera, però sí, després vaig trobar la feina d'administrativa a Private. Total, que em vaig estabilitzar a Leeds, i de puta mare. Fas vida i tal. I de sobte et crida James, que dius, joder, és que encara el tinc tant present, i et diu que no sap què fer, que a Dublin no està bé, que si et pareix bé que se'n vaja amb tu a Leeds, i si trobara feina i tot això...

Clar.

Clar, i tu què li dius. Clar!

Sí.

I sense voler-ho ni pensar-ho esteu vivint junts. Però eixa època és de puta mare, encara que ara dius, mante, et podries haver tallat un poc, perquè jo treballant i ell no trobava feina i tal i es passava el dia jugant a la play...

Esta història va per a llarg...

No, no, espera que avance. Bé, això, el que ja saps, que després d'any i mig a Leeds jo notava que la cosa no funcionava i li vaig dir de venir-nos-en a València, i ell em va venir en què si l'idioma i això, però bé. Que dius, jo estic fora de casa, i tu ara no et vols moure perquè et ve bé estar a Leeds que està a 40 minuts en avió de Dublin.

Sí, clar.

I això, que jo li vaig dir que me'n tornava a València, que si volia que la nostra relació continuara que se'n vinguera...

Sí.

I, bé, ja saps. Jo me'n vaig tornar i ell tirà de nou cap a Dublin. Bé, jo me'n vaig tornar però al mes ja estava a Eivissa.

Sí, sí.

I això, de nou a refer la vida. Però, clar, el contacte el mantens. I parlàvem molt, moltíssim. Va venir un parell de vegades i tal. El tema està en que a l'estiu, bé, ja havia passat més d'un any des que ens havíem separat a Leeds, ell em va dir que si se'n venia a veure'm i tal. I jo, home, sí, sí, vine, però li vaig dir eis, James, que jo estic amb una altra persona...

Manuel, no?

Sí, sí, en eixa època estava amb Manuel. Li vaig dir, jo estic amb Manuel, però vine. I ell, clar, sí, sí. Blablabla, i se'n va vindre eixe estiu, primer una setmana i després deu dies. I això jo ho veia com a lògic, perquè havíem quedat així! Que érem amics, que sempres podríem recórrer l'un a l'altre. Que tot i que la nostra relació no haguera funcionat, què collons, que érem molt bons amics. Que tampoc havíem acabat malament com per a no voler saber res de ningú.

Això està de puta mare. És el millor.

Sí.

Però el tema està en que abans de Nadal li vaig pegar un toc, perquè anava a visitar a una amiga a Londres -bé, ell ara està treballant a Londres- i el vaig cridar i li vaig dir, eis James, que vaig cap allà tres dies, que em quede a ta casa...

I?

I jo note que ell es queda parat i no diu res. Però, a veure, per a mi era el més evident! Sempres ens havíem quedat en les nostres cases! I ell va començar amb que mira, és que ara estic amb una xica i no sé si li pareixaria bé... I jo, perdona?

Que cabró.

Sí, sí. Que a veure, jo sols volia a quedar-me a dormir a sa casa igual que ell es quedava a dormir a la meua quan venia a València o a Eivissa.

Evident.

Per a ell no era tan evident. Total, que vaig ficar en un compromís a la meua amiga i em vaig quedar a dormir a sa casa tot i que ja tenia visites, però eixa no és la història.

I al final com quedares en ell?

Al final? Vaig estar tres dies a Londres i el vaig veure de miracle. Me donava llargues i tal, i al final vaig quedar en el seu lunch break i parlàrem, i li vaig dir el que pensava.

Sí.

A veure, li vaig dir que si érem amics érem amics. Però de què collons anava? O siga, que quan ell vol vindre-se'n a Eivissa i pegar-se unes vacances de puta mare, sí que som amics tot i que jo tinga novio i no hi ha res dolent en que es quede en ma casa. Però, a puta, que quan és al revés, nono, que jo tinc nóvia! Això no és així. Les coses no són així. Joder, hi ha unes formes...

Clar.

És que a veure. Clar que ell pot refer la seua vida, no em va fotre que estiguera amb una altra. Bé, sí, em va fotre, sempre et fot quan veus a una persona amb qui has estat amb una altra...Però no és això. És el fet que quan tenia novia ale, li suda tot això. I, a més, jo crec que quan va vindre a Eivissa ja estava amb la xica. I aleshores no passa res si ve a veure'm, però si vaig jo si? Joder, són les formes.

Clar.

No és tan dificil d'entendre, no? És que tots ens mereixem un mínim i d'algunes persones no entens com et fan algunes coses. I te'n fas creus i dius, és que en la vida hauria pensat que em feres eixes coses. Crec que em meresc un mínim de sinceritat. No m'ho meresc. No, joder, no. Que està clar que tot el món acaba sent més o meny egoista -bé, tot el món no, que tu eres un solet-, però, no òstia, no, que són les formes...

Sí.

No creus el mateix, Fran? No sé, de vegades cal fer un balanç de blancs...