Llibres / Pyonyang

He de confessar que no he sigut mai massa de còmics; llevat de les darreres lectures, els referents més propers que hauria de citar ara i ací són els inoblidables Mortadelo y Filemón. Des d'aquells dies d'estiu en què devorava les història de la TIA i la SOBRINA i el professor Bacterio, fins el següent còmic que vaig llegir poden haver passat vora vint anys -pam amunt pam avall, ja se sap.

I per què em va donar per llegir còmics? No ho recorde bé, però la resposta jaurà entre voler tenir un posat a la moda -per ser més moderno, vull dir- i les recomanacions d'algunes persones, entre elles Aina que em va recomanar alguns que he llegit -Maus- i altres que, i no hi ha cap excusa- encara no, com Persépolis.

El còmic -o novel·la visual- de què parle ara, però, no em va arribar de la manera convencional -regal o curiositat malsana- i, de fet, quan la meva germana em va donar aquell paquetet embolicat amb paper de l'FNAC com a regal de Nadal -crec- no sabia què hi podia haver: en obrir-lo vaig veure un còmic i unes lletres que deien "Pyonyang". Un còmic? Me l'ha recomanat Jaume -el meu cunyat- espere que t'agrade.

I com que les coses que paguen la pena passen així, sense esperar-les perquè d'alguna manera que paguen la pena és en gran mesura perquè no esperaves que hi foren a la teva vida i d'alguna manera aquella cançó, aquell llibre, aquell rom en coca-cola amb aquella persona que no esperaves beure o, en aquest cas, aquell còmic que de cap forma esperaves a la teua vida et canvia, de manera lenta i imperceptible la cosmovisió.

No exagere si dic que aquest és l'efecte que Pyonyang va tenir en mi. Però, què és Pyonyang? És l'obra -còmic o novel·la gràfica, ja ho he dit- de l'autor canadenc Guy Delisle en què l'autor ens narra el seu viatge al país més hermètic -m'havia sortit claustrofòbic i sí, aquesta també li escau- del món; Corea del Nord.

El còmic ens narra de manera autobiògrafa el parer que Delisle va tenir en haver de viatjar per qüestions de treball a Pyonyang. És per tant una obra de contrastos; la visió de l'occidental que no pot entendre com ALLÒ és possible.

El llibre té un clar paral·lelisme amb 1984, d'Orwell; tot i que, si en el cas d'Orwell el que pretenia era crear una distòpia que alertara del perill dels règims totalitaris, l'obra de Delisle ens narra els efectes reals d'aquelles alarmes d'Orwell, i per això és més impactant l'obra d'aquest darrers, perquè per molt surrealistes que són les situacions -l'autor no pot anar sol sense el seu “guia”, o per exemple, viu a un gratacels on només hi ha ocupada una planta- ens les creiem totalment certes i reals.

I, en part, el gran mèrit de l'autor és tractar el llibre com un llibre de primeres impressions, com si ens estigués narrant allò que pensarien uns hipotètics extraterrestres que visitaren la Terra i hagueren de narrar els nostres hàbits. Això sí, amb una ironia i un sentit de l'humor extraordinari.

Perquè el llibre dóna per a riure de ben grat quan el protagonista, per exemple, intenta raonar amb un guia d'un museu -a major glòria del molt Estimat Líder- que és físicament impossible que el seu King Jomg Il haja escrit 10.000 llibres. Rius i molt, i després de riure bé l'angúnia colpidora -i culpabilitzadora- de tenir, encara, un règim tant extemporani viu i ben viu i armat i ben armat, apuntant els seus míssil nuclears.

Obra molt recomanable, i per tant recomanada, per a tots aquells que vulguen endinsar-se en el món de les novel·les gràfiques; i gaudir amb una obra de gran qualitat que té la gran virtut de fer-te reflexionar profusament, això si, sense parar de riure.

Llibres/ HHhH

Tinc la tradició de comprar llibres quan viatge i, sobretot, als aeroports. Des de la meva cosmovisió on coses sense massa sentit sempre encaixen amb una lògica aclaparadora, comprar llibres als viatges, o als aeroports, aconsegueix unir llibres i llocs. Sempre recordaré que Les veus del Pamano és passejar les Rambles amb Hèctor, o Maus (volum I i II) és trobar una impressionant llibreria a Toronto i passar-m'hi hores capbussat. Com que darrerament viatge molt i amb pes limitat -gràcies Ryanair!- intente que els llibres que compre als aeroports no siguen massa gruixuts.

Aquest és un dels motius que va fer que mentre esperava l'avió que em duria a València per primera vegada des que m'havia traslladat a Eivissa -i per assistir a tota una primera boda!- em decidira per HHhH. L'altre motiu és que qualsevol llibre, pel·lícula, història, blog, opúscle o invenció amb nazis i sobre la Segona Guerra Mundial em té guanyat des del primer hola.

Què és HHhH? És l'obra de l'autor novell Laurent Binet amb què ha guanyat el premi Goncourt a primera novel·la de 2010 -i aquest és un altre motiu afegit, l'absoluta garantia que em dóna el Goncourt des de que vaig llegir Les Benignes -si, tornarà a aparèixer aquest llibre.

Amb aquesta novel·la -i si estiguérem a una classe de literatura un qualsevol professor la utilitzaria per a debatre els límits del gènere- Binet crea del no-res una veu pròpia capaç de servir-li als seu clar objecte narratiu. Però anem per parts, de què va HHhH?

HhhH són les sigles d'alguna cosa voldria dir “Himmlers Hirn heisst Heydrich”, que san Google diu que vol dir que “El cervell de Himmler s'anomena Heydrich”. Tenim doncs una història de nazis! I res de nois amb pijames a ratlles que volen fer creure de manera implícita -admet que li tinc certa mania a aquell llibre- que pràcticament els alemanys no HO sabien. No, aquí tenim a la plana de la SS en complet, Himmler i Heyndrich, i per donar encara més vàlua al gust per les novel·les de nazis, narra una història que diuen basada en fets reals: l'operació Antropoide.

Segons la viquipèdia, es coneix com Operació Antropoide la missió que emprengueren un txec i un eslovac que a l'exili d'Anglaterra decideixen llançar-se en paracaigudes sobre el seu país ocupat i assassina el Botxí de Praga, Reinhard Heydrich.

Però més enllà de la història que ens narra Binet, sobresurt la seua manera de contar-ho, i aquí és -crec- on rau la qualitat d'aquesta obreta. Binet està obsedit per no NOVEL·LAR una història, en tant que NARRAR algun fet real significa trair-lo, significa inventar-se una realitat distinta, que resideix en un univers paral·lel. I si Binet diu que el protagonista portava una camisa blava i realment era roja? I si diu que quan havia de llançar la bomba està cagadet de por i realment el protagonista no ho estava? O a la inversa, si diu que va mostrar una valentia extrema i va mullar els pantalons en el moment d'agafar la metralleta que el separava de Heydrich? Pot saber amb certesa Binet si el protagonista tenia por o no?

I en aquest dilema narratològic és on basteix tota la novel·la, en tant que per sobre del relat i de la història l'autor supersposa una veu pròpia -la seua, o la del narrador amb qui s'emmiralla- que ens narra, a més a més, els dubtes i les temors que té l'autor a l'hora d'escriure el que vol escriure. Tenim doncs la novel·la d'una home que vol escriure una novel·la sobre uns fets que vol contar. Simplement genial.

I més genial encara és que per tal d'aconseguir aquest objectiu, una versemblança absoluta, l'autor opte per un mecanisme contraintuïtiu: per NARRAR fets opta per interposar un narrador en primera persona que és ell mateix! I la jugada li surt! Simplement magistral. Qualsevol altre escriptor, i per aconseguir el mateix efecte, haguera intentat un narrador en tercera persona -omniscient que se'n diu- ben canònic, on descriuria amb una precisió gairebé manierista com vestien, on estaven i què feien en cada moment els protagonistes; i fins i tot, amb alguna trampa narrativa, què pensaven, com ocorre amb aquella altra gran novel·la de què ja he parlat, Les Benignes. Però com podien saber-ho? Binet ho veu clar i no pot trair els seus protagonistes d'aquesta manera.

Amb tot, una novel·la molt i molt recomanable, sobretot per a aquells malalts de tot allò relacionat amb la Segona Guerra Mundial ja que descobriran una història èpica de lluita i rebel·lió en contra de la tirania. I per a seguir molt de prop aquest escriptor que ha sorprés tant i tant amb la seva primera obra.

Llibres / Memorias de mis putas tristes

Memoria de mis putas tristes

No negaré que el llibre l'he llegit perquè poc més que el regalaven amb un diari de hui, no entrava dins de les lectures pendents, però una ocasió com aquesta cal aprofitar-la.
Havia sentit males crítiques, que el millor del llibre acabava quan llegies el títol, però, sobretot, havia sentit parlar d'una polèmica sobre el masclisme del llibre -o canviant de perspectiva, crítiques femisites al mateix. També crec recordar que algun país l'havien censurat.

És per a tant? No, rotundament no. El llibre es deixa llegir. Té, si es vol, alguns punts entretinguts. Poc més. És pot llegir, sí. Però no és el millor de l'autor, supose; i dic supose perquè de Gabriel Garcia Marquez sols he llegit -a falta de les 60 pàgines finals, Cien años de soledad.

La polémica, supose, que era previsible i tots els meus respectes cap a un home que vol provocar amb la seva literatura: un llibre que comença amb El año de mi noventa cumpleaños quise regalarme una noche de amor loco con una joven virgen ja marca quin serà el fil de la lectura.
Com que tampoc sé què més dir d'aquest llibre, veurem si en les pròximes entrades millora la meva capacitat crítica.