Relats / Sense títol (encara)

Als disset anys li va regalar una flor. Ella, amb un serrellet de cabell rinxolat que li tapava un poc de front i de cella li va preguntar per què. Ell no va saber respondre, o va dir per cap motiu, he vist la flor i he pensat en tu. I a ella li va semblar la cosa més polida que mai li hagués dit ningú.

Quan va arribar a casa va intentar pujar cap a la cambra de dalt ràpid i sense fer massa soroll, que la mare no la veiés, però un Maria, qui t'ha regalat eixa flor la va sorprendre quan el seu peu dret tocava el primer graó de l'escalera. Ningú. Ningú? Miquel.

Miquel el que m'ha regalat una flor, recorda encara que va escriure al seu diari. I per què me l'ha regalada? Va restar ajaguda al llit pensant Miquel-el-meu-regala-flors però el timbre metàl·lic i insistent del telèfon i el crit de la mare dient Laura, és per a tu.

Quan va penjar el telèfon li va preguntar a la mare si podia eixir, que Blanca volia veure-la per preguntar-li algunes coses que havien explicat a classe de costura i la mare, maula, li va dir sí, sí, costura. I li va dir fes. I mentre s'esmunyia per la porta va sentir com la mare li deia a la sogra és que li han regalat una flor a la xiqueta.

Havia quedat amb Blanca davant de la font de la plaça i només arribar li va preguntar, com és que t'ha regalat una flor Miquel? Com saps que Miquel(-el-meu-regala-flors) m'ha regalat una flor? M'ho ha dit la Vicent, que ha vist com te la donava. No ho sé.

Jo crec que està enamorat de tu, va sentenciar Blanca. Per què? No. Perquè ningú regala flors si no està enamorat, xica, que pareixes boba. Ningú regalava flors si no estava enamorat? Laura va decidir que això era la cosa més trista que havia escoltat mai... que al món ningú és regalés res perquè sí! No, això no era cert, el seu Miquel no.

Va arribar a casa just abans de sopar i en entrar va veure com el pare estava llevant-se a l'entrada les espardenyes per no sentir de nou a la mare marmolar en tot el sagrat en descrobrir de nou tota la casa bruta de fang. Caguen dena, Paco, t'he dit milanta mil vegades que te lleves les espardenyes abans d'entrar, home, que me deixes la casa feta un ciri i després sóc jo qui l'ha de netejar.

La mare li va dir Laura, els sopar ja és a taula. Sí, sí, puge a la cambra a deixar una cosa i baixe. I el pare li va dir, sí, sí, però no tardes floreta que el pare té fam. I va riure. I Laura va envermellir com mai ho haviat fet.

Va entrar a la cambra, mirà la flor que descansava damunt de la tauleta de nit. Va buscar entre la prestatgeria i després de mirar alguns títols es va decidir per el de Rimas de Becquer, que don Ignacio els havia fet llegir l'any passat a classe de Lenguaje -tant li havia agradat! I obrint el llibre va deixar la flor entre dues pàgines. Tornà a deixar el llibre entre la resta de llibres de classe i mentre baixava perquè la mare li tornava a dir que el sopar ja era en taula i Laura que el pare té fam, va pensar que no era per a tant, el tema de la flor.

I amb les mans blanques i fredes Laura va tornar a obrir el llibre i apropant-lo cap a la menuda, tan bonica, amb el seu mateix serrellet de cabell rinxolat a la front, li va dir, veus com t'havia dit que la flor del iaio encara fa olor?

Llibres / Pyonyang

He de confessar que no he sigut mai massa de còmics; llevat de les darreres lectures, els referents més propers que hauria de citar ara i ací són els inoblidables Mortadelo y Filemón. Des d'aquells dies d'estiu en què devorava les història de la TIA i la SOBRINA i el professor Bacterio, fins el següent còmic que vaig llegir poden haver passat vora vint anys -pam amunt pam avall, ja se sap.

I per què em va donar per llegir còmics? No ho recorde bé, però la resposta jaurà entre voler tenir un posat a la moda -per ser més moderno, vull dir- i les recomanacions d'algunes persones, entre elles Aina que em va recomanar alguns que he llegit -Maus- i altres que, i no hi ha cap excusa- encara no, com Persépolis.

El còmic -o novel·la visual- de què parle ara, però, no em va arribar de la manera convencional -regal o curiositat malsana- i, de fet, quan la meva germana em va donar aquell paquetet embolicat amb paper de l'FNAC com a regal de Nadal -crec- no sabia què hi podia haver: en obrir-lo vaig veure un còmic i unes lletres que deien "Pyonyang". Un còmic? Me l'ha recomanat Jaume -el meu cunyat- espere que t'agrade.

I com que les coses que paguen la pena passen així, sense esperar-les perquè d'alguna manera que paguen la pena és en gran mesura perquè no esperaves que hi foren a la teva vida i d'alguna manera aquella cançó, aquell llibre, aquell rom en coca-cola amb aquella persona que no esperaves beure o, en aquest cas, aquell còmic que de cap forma esperaves a la teua vida et canvia, de manera lenta i imperceptible la cosmovisió.

No exagere si dic que aquest és l'efecte que Pyonyang va tenir en mi. Però, què és Pyonyang? És l'obra -còmic o novel·la gràfica, ja ho he dit- de l'autor canadenc Guy Delisle en què l'autor ens narra el seu viatge al país més hermètic -m'havia sortit claustrofòbic i sí, aquesta també li escau- del món; Corea del Nord.

El còmic ens narra de manera autobiògrafa el parer que Delisle va tenir en haver de viatjar per qüestions de treball a Pyonyang. És per tant una obra de contrastos; la visió de l'occidental que no pot entendre com ALLÒ és possible.

El llibre té un clar paral·lelisme amb 1984, d'Orwell; tot i que, si en el cas d'Orwell el que pretenia era crear una distòpia que alertara del perill dels règims totalitaris, l'obra de Delisle ens narra els efectes reals d'aquelles alarmes d'Orwell, i per això és més impactant l'obra d'aquest darrers, perquè per molt surrealistes que són les situacions -l'autor no pot anar sol sense el seu “guia”, o per exemple, viu a un gratacels on només hi ha ocupada una planta- ens les creiem totalment certes i reals.

I, en part, el gran mèrit de l'autor és tractar el llibre com un llibre de primeres impressions, com si ens estigués narrant allò que pensarien uns hipotètics extraterrestres que visitaren la Terra i hagueren de narrar els nostres hàbits. Això sí, amb una ironia i un sentit de l'humor extraordinari.

Perquè el llibre dóna per a riure de ben grat quan el protagonista, per exemple, intenta raonar amb un guia d'un museu -a major glòria del molt Estimat Líder- que és físicament impossible que el seu King Jomg Il haja escrit 10.000 llibres. Rius i molt, i després de riure bé l'angúnia colpidora -i culpabilitzadora- de tenir, encara, un règim tant extemporani viu i ben viu i armat i ben armat, apuntant els seus míssil nuclears.

Obra molt recomanable, i per tant recomanada, per a tots aquells que vulguen endinsar-se en el món de les novel·les gràfiques; i gaudir amb una obra de gran qualitat que té la gran virtut de fer-te reflexionar profusament, això si, sense parar de riure.

2. Arribant a Roncesvalles

http://www.gronze.com/camino-de-santiago/galeria-de-fotos/camino-frances-1.htm

No sé si vaig dormir. No sabria dir si dormia. Tampoc puc assegurar que vaig estar conscient totes i cadascuna de les set hores de viatge que separaven l'Estació d'Autobusos de València de la de Pamplona. Entre les primeres sons i la lucidesa absoluta, dormitava mentre un airet gèlid em glaçava el coll i les pors que m'aguardaven.

En els moments que tancava els ulls i aconseguia evadir-me uns segons dels revolts de la carretera i la incomoditat d'intentar passar set hores a un autobús, intentava visualitzar-me 31 dies després. Els trenta-un que, si tot anava bé, perfecte o millor, em separaven de Santiago. Jo em veia a Santiago, rodejat de gent, aixecant els braços a l'aire mentre a la plaça de l'Obradoiro una multitud de gent inconeguda es girava a rebre'm i clapava tant fort les mans que de sobte necessitava un esclau que em digués baix, baixet a l'orella però recorda que eres mortal. Tots, els que repartien publicitat d'albergs les llançaven a terra i venien a encaixar-me la mà, altres peregrins em somreien i clapaven de mans amb un soroll estrident i llançaven flors i llorers que no sabia d'on sortien i cada vegada més gent i més gent i més soroll i el recorda que eres mortal. I jo que ja sabia que era mortal, molt mortal, el més mortal de tots, que per això tantes i tantes coses eren fetes a la meva mida. I obria els ulls i veia els números rojos que marcaven que encara quedaven tres hores per arribar; i tancava els ulls i intentava tornar a dormitar.

Tenia una ferma voluntat de fer d'escriba del meu viatge. De dir clarament que si el bosc descansava entre unes ombres pregones arrecerat en un verd intens, anotar que el verd era intens. No fosc, no obscur, perquè si jo el veia intens, havia de deixar escrit clarament que era intens. Un clar inventari de tot, tot per escrit, colors i olors, distàncies, persones paraules i sentiments. Però ja havia traït la intenció molt abans de donar un sol pas perquè copsar amb lletres tantes coses era impossible. O hauria de ser-ho. I per no anotar ni tant sols vaig anotar l'hora en que els meus peus tocaren el terra de Pamplona.

Però sé segur que serien sobre les sis. Sé que eren les sis i estava sol a una estació d'autobusos moderna i gèlida. Sol i recordant com la dona que em va expedir la targeta de peregrí a València em va dir que no et preocupes que quan arribes a l'estació trobaràs moltes persones per compartir taxi, si és que encara no han posat l'autobús directe de Pamplona a Roncesvalles. No l'havien posat. No hi havia ningú desitjant compatir un taxi.

Així que resolt a què res del que jo havia planificat anava a ser com pensava, vaig seure al terra dins de l'estació d'autobusos -acompanyat d'un indigent que no dormitava, dormia- esperant a decidir que fer, o que el destí decidira per mi, com sempre havia en negar-me a prendre decisions.

I fou el destí qui, quinze minuts després, em va dur un altre autobús, i de l'autobús un altra persona amb motxilla que si més no em va dir el mateix; que li havien dit que potser hi havia autobús directe a Roncesvalles, i que sinó hi hauria una cua de gent amb motxilla desitjant compartir taxi.

Decidirem esperar un poc per si el destí, de nou, ens aportava algú més amb qui dividir la carrera dels 50 kilòmetres que separaven els dos pols del nostre viatge, i en veure que una vegada pots tenir sort però dos no, no tardàrem en posar-nos d'acord; si esperàvem massa perdríem el dia i Pablo -Pablo! I encara no havia dit el nom del primer company de camí, jo que tenia una ferma voluntat d'inventari!- deia que ja volia posar-se a caminar.

I amb el taxi les primeres llums del dia, i per fi albirar el verd d'unes valls prepirinenques on les cases són tan de pedra, les teulades a dues aigües i el verd que tot ho envolta se't clava, moll, per les narius mentre vas ingerint vida a glops.

Com que Pablo seia davant i es va posar a xarrar amb el taxista, vaig aprofitar per traure el petit bloc de tapes marrons i inventariar els tons del verd, les granges, les gents, cadascun dels revolts i les costeres que anunciaven unes etapes dures; però vaig desistir ben aviat. Escriure no pot ser un succedani de viure, pensaves:

14 de juliol de 2011

La vista és espectacular. Una pista de terra, de vegades un sender, s'esmuny plàcidament entre valls i muntanyes. Vaques i ovelles que senyoregen lliures entre prats d'un verd inconegut a València. Bona terra, la del nord.

Deixes el boli, guardes el bloc de tapes negres i continues mirant per la finestra, contant enrere els pocs kilòmetres que et queden fins arribar a Roncesvalles.

Llibres/ HHhH

Tinc la tradició de comprar llibres quan viatge i, sobretot, als aeroports. Des de la meva cosmovisió on coses sense massa sentit sempre encaixen amb una lògica aclaparadora, comprar llibres als viatges, o als aeroports, aconsegueix unir llibres i llocs. Sempre recordaré que Les veus del Pamano és passejar les Rambles amb Hèctor, o Maus (volum I i II) és trobar una impressionant llibreria a Toronto i passar-m'hi hores capbussat. Com que darrerament viatge molt i amb pes limitat -gràcies Ryanair!- intente que els llibres que compre als aeroports no siguen massa gruixuts.

Aquest és un dels motius que va fer que mentre esperava l'avió que em duria a València per primera vegada des que m'havia traslladat a Eivissa -i per assistir a tota una primera boda!- em decidira per HHhH. L'altre motiu és que qualsevol llibre, pel·lícula, història, blog, opúscle o invenció amb nazis i sobre la Segona Guerra Mundial em té guanyat des del primer hola.

Què és HHhH? És l'obra de l'autor novell Laurent Binet amb què ha guanyat el premi Goncourt a primera novel·la de 2010 -i aquest és un altre motiu afegit, l'absoluta garantia que em dóna el Goncourt des de que vaig llegir Les Benignes -si, tornarà a aparèixer aquest llibre.

Amb aquesta novel·la -i si estiguérem a una classe de literatura un qualsevol professor la utilitzaria per a debatre els límits del gènere- Binet crea del no-res una veu pròpia capaç de servir-li als seu clar objecte narratiu. Però anem per parts, de què va HHhH?

HhhH són les sigles d'alguna cosa voldria dir “Himmlers Hirn heisst Heydrich”, que san Google diu que vol dir que “El cervell de Himmler s'anomena Heydrich”. Tenim doncs una història de nazis! I res de nois amb pijames a ratlles que volen fer creure de manera implícita -admet que li tinc certa mania a aquell llibre- que pràcticament els alemanys no HO sabien. No, aquí tenim a la plana de la SS en complet, Himmler i Heyndrich, i per donar encara més vàlua al gust per les novel·les de nazis, narra una història que diuen basada en fets reals: l'operació Antropoide.

Segons la viquipèdia, es coneix com Operació Antropoide la missió que emprengueren un txec i un eslovac que a l'exili d'Anglaterra decideixen llançar-se en paracaigudes sobre el seu país ocupat i assassina el Botxí de Praga, Reinhard Heydrich.

Però més enllà de la història que ens narra Binet, sobresurt la seua manera de contar-ho, i aquí és -crec- on rau la qualitat d'aquesta obreta. Binet està obsedit per no NOVEL·LAR una història, en tant que NARRAR algun fet real significa trair-lo, significa inventar-se una realitat distinta, que resideix en un univers paral·lel. I si Binet diu que el protagonista portava una camisa blava i realment era roja? I si diu que quan havia de llançar la bomba està cagadet de por i realment el protagonista no ho estava? O a la inversa, si diu que va mostrar una valentia extrema i va mullar els pantalons en el moment d'agafar la metralleta que el separava de Heydrich? Pot saber amb certesa Binet si el protagonista tenia por o no?

I en aquest dilema narratològic és on basteix tota la novel·la, en tant que per sobre del relat i de la història l'autor supersposa una veu pròpia -la seua, o la del narrador amb qui s'emmiralla- que ens narra, a més a més, els dubtes i les temors que té l'autor a l'hora d'escriure el que vol escriure. Tenim doncs la novel·la d'una home que vol escriure una novel·la sobre uns fets que vol contar. Simplement genial.

I més genial encara és que per tal d'aconseguir aquest objectiu, una versemblança absoluta, l'autor opte per un mecanisme contraintuïtiu: per NARRAR fets opta per interposar un narrador en primera persona que és ell mateix! I la jugada li surt! Simplement magistral. Qualsevol altre escriptor, i per aconseguir el mateix efecte, haguera intentat un narrador en tercera persona -omniscient que se'n diu- ben canònic, on descriuria amb una precisió gairebé manierista com vestien, on estaven i què feien en cada moment els protagonistes; i fins i tot, amb alguna trampa narrativa, què pensaven, com ocorre amb aquella altra gran novel·la de què ja he parlat, Les Benignes. Però com podien saber-ho? Binet ho veu clar i no pot trair els seus protagonistes d'aquesta manera.

Amb tot, una novel·la molt i molt recomanable, sobretot per a aquells malalts de tot allò relacionat amb la Segona Guerra Mundial ja que descobriran una història èpica de lluita i rebel·lió en contra de la tirania. I per a seguir molt de prop aquest escriptor que ha sorprés tant i tant amb la seva primera obra.

1. Cap a Roncescalles

Quan vaig deixar la motxilla al terra i vaig traure el mòbil per fer-li la foto de rigor, vaig pensar que quan tornara del viatge hauria de contar que tot va començar a Liverpool. Uns vint metres a la meva esquerra, i esperant el mateix trenet que ens havia de dur cap a València, es trobava un grup d'adolescents que em miraven amb cara de per què està fent-li una foto a la motxilla.

I jo volia acostar-me i dir-los és que tot va començar a Liverpool, sabeu? Tot, aquell viatge, la motxilla, anar cap a Roncesvalles, tot va començar a Liverpool, diria. A algun pub de Liverpool -i diria un dels noms que encara tinc enganxats entre les dents- al Bumper, o al Hebby Jebbies. Podria dir-los que tot va començar a Liverpool mentre em feia una birra amb Audrey al Fly on the loan, que era baixant de la meva residència, a Hardman Street. Però ells no coneixen Audrey, ni Hardman Street, i ja sense mirar-me, no haugeren entés res perquè ells no sabien res de Liverpool ni de com va començar tot.

Vaig penjar la foto al Facebook i vaig posar alguna cosa com "Cap a Roncesvalles" que era on anava -via Pamplona. I després recorde estar al trenet fent-se de nit, o ja de nit perquè vaig agafar el de les 20.30 i dirigint-me cap a l'estació d'autobusos. I vaig mirar per la finestra i vaig pensar que volia poder dir que estava a un tren i el meu dit polze ert contava un per una nit, i ara movia també l'índex i eren dos dits erts per dues nits que havia passat a aquell tren camí de Birkenau. Però per molt que sempre haguera volgut escriure un llibre i començar-lo tal que Jorge Semprún al seu El largo viaje, el seu tren i el seu viatge distaven molt dels meus. No, no podria començar el meu llibre dient el meu dit polze ert contava una nit.

Sí, segurament la millor idea era explicar per què tot havia començat a Liverpool, saps? I em parava a pensar quina era la pimera vegada exacta que se'm va venir a la ment la idea de fer el Camino de Santiago, de Roncesvalles a Santiago, set-cents noranta kilòmetres a peu, jo i la motxilla; i em veia a mi mateix dos anys enrere assegut al sofà blau del pis de Benimaclet i mirant a la tele alguna notícia que deia alguna cosa sobre el Camino. I jo li deia a Rocío pel Messenger, Ro, he pensado que quiero hacer el Camino de Santiago. Tan simple com això.

El problema és que quan li vaig dir a Rocío que he decidido que quiero hacer el Camino de Santiago, ja feia uns dos anys -o faltaven mesos- que ja havíem tornat de Liverpool. Y por qué te ha dado por ahí? Però és tan evident que tot va començar a Liverpool, encara que ho decidira un parell d'anys després. No sé, Ro, creo que lo necesito. Podríamos hacerlo.

Crec que li ho vaig proposar a algú més: a Max després que em digués Ok, but it's not about being 'moral'. You think too much about what is 'fair' or 'good'. Try to be a little bit egoist for now on. Have you realiced that the more 'moral' you try to act, the more 'fair' you try to be, you get more hurted? I quan li vaig dir que necessitava fer-ho ell si que ho va entendre, perquè veia que, d'alguna manera, necessitava fer un reset a la meva ment i deixar de pensar en el fair i en el good.

Vaig arribar a l'estació d'autobusos una mitja hora abans, i ja vaig començar a veure gent amb les mateixes motxilles que jo, fet que em reconfortava, i ja m'imaginava que quan em preguntaren per què jo els diria tota la història de Liverpool, que ho vaig decidir fent-me un té amb llet al The flute -també a Hardman Street- mentre Andrea me deia eh, eh, eh, tu siempre el mejor amico, eh, eh, siempre blablabla.

Però cap persona em va preguntar res, i on havia de ser el meu autobús no hi era, i jo no parava de preguntar perdone, aquest va a Roncesvalles, i tots me miraven com si hi haugera vels entre la seva mirada i la meva i responien amb un no, i la mateixa pregunta a diferent gent i el mateix vel i el mateix no fins que un conductor va dir, pero tu lo que querrás decir es a Pamplona no? I jo sí. I eixe autobus era i vaig pujar i vaig seure, descansat per fi perquè tenia la sensació que el meu peregrinatge havia començat aquell dia assegut al sofà i dient-li a Ro que havia decidit que per culpa de Liverpool havia de fer el Camino, i vaig traure la llibreta menuda de tapes marrons que m'havia comprat per escriure alguna cosa de segur que ben excelsa i amb lletra ben petita però ben polida i perfilada vaig escriure:

Si em trobes, envia'm a...

Si me encuentas, enviar a...

If you find me, please send me to...

---

Francesc Barea (i la meva adreça)

Vaig passar de pàgina, deixant-ne una en blanc, perquè pensava que una cosa tant meua necessitava unes guardes ben merescudes:

Tretze de juny de 2011.

I vaig mirar l'autobús i la gent que m'envoltava, i per la finestra, que em retornava una imatge de mi mirant per la finestra i amb una llibreta i un boli a la mà. Ara sí, des de Liverpool havia començat tot a tenir sentit, de nou.


Estació d'autobusos de València. Per fi, al seient cincuanta-cinc, tinc la sensació de calma. Una xica interessant acaba de mirar el seient del meu costat, però segueix avant. No és el seu. Mala sort.

Deia, que amb aquesta calma s'esmuny el nervi que pretenia amagar.

És mou l'autobús. He de parar d'escriure.

Off tòpic III / Sobre manies i procediments

A principi d'anar a treballar -o de començar alguna cosa nova- em poden els nervis. Sempre intente fingir seguretat i donar aparença de tenir un cert control sobre totes les coses, la meua vid. Però no és altra cosa que un posat. Per semblar més fort.

Paulatinament agafe això que els anglesos diuen self-confidence. Quan vaig fent meus els racons del nou indret, els secrets, les expressions, les persones. Quan lentament comence a sentir que aquell nou lloc és un lloc vell, sentit, confortable. Un lloc nostrat.

Després tot ve bastant rodat: no sóc supersticiós ni maniàtic però sí curós. O procedimental... sí, millor procedimental. Alguns potser és sobtaran -i no negue ni combat la imatge que molts puguen tenir de mi, de deixat- però en alguns aspectes sí que tinc certes coses ben meues. I esta és una d'elles.

Per què aquesta mania? Analitzant-ho hi trobe dos causes: la primera la vaig anar adquirint des de ben jovenet, ja quan treballava de cambrer a San Patricio -SanPa. Sóc un animal de costums: sempre intente mantenir els mateixos costums, els mateixos procediments abans de començar a treballar. M'imagine com un futbolista al vetuari vestint-se i calçant-se per jugar el partit de la seua vida. Jo igual. Al vestuari -casualitats, gairebé sempre he treballat a llocs on he de passar per un vestuari pe canviar-me- em vaig canviant lentament, sempre en el mateix ordre, agafant la roba amb cura, respirant lentament com per copsar la importància d'un moment trascendent que no és tal. L'explicació és ben simple, he construït un procediment per tallar les dues realitats: la meua vida i el treball. O dit d'una altra manera, aquesta rutina que mantinc m'ajuda a saber diferenciar, a saber posar-me el vestit ara de cambrer, ara de recepcionista d'hotel.

Alguns diran, aleshores sí que eres maniós. No, no és això. Sóc procedimental, no maniós. On rau la diferència? En què sincerament no m'imprta massa l'ordre ni el contingut d'aquests procediments: de fets en el pas del temps els vaig canviant. No m'importa tant el fer segons quines coses sinó portar una seguit en el dia a dia, en el curt termini. Per això les petites variacions em permeten tant seguir la monotonia que m'ajuda a trencar les dues vides o realitats, com lluitar al mateix temps l'avorriment del dia a dia en el llarg termini. Ja se'm permetrà la paradoxa.

La segona causa és imposada. De tant de treballar en l'hotel, de tant de treballar amb la mateixa persona, vaig acabar adquirint, com per mímesi, els seus hàbits. Els bons encara els conserve. I després de tantes nit observant com Vicente -trenta-cins anys de recepcionista, trenta al torn de nit-en arribar el primer que feia era ordenar compulsivament tot perquè entenia que aquell lloc era el SEU lloc i que cada cosa tenia el SEU lloc vaig acabar copiant-li la mania. Sí, sóc bastant desordenat en la vida privada, en la pública -la laboral- m'han fet ser maniós -o procedimental.

Així va ser com tot i que en un principi pensava que no eren sinó manies de vell després vaig acabar trobant-li el seu què. Amb el SEU ordre escrupulós Vicente aconeguia dues coses: primer, tenir l'absoluta certesa que tot estava sota el SEU control; i segon mantenir un control real i evitar pèrdues i problemes al treball.

Després de patir-ne jo, de problemes per no trobar papers al treballar més com una ànima lliure vaig decidir que allò que la gent diu copiar, els romans en deien ser pragmàtic. O donde fueres haz lo que vieres.

Ara eixes manies les vaig mantenint. Els nervis del primer dia sempre estan. Els procediments previs que necessite per concentrar-me abans de treballar ja no els necessite tant, sobretot perquè els meus treballs requereixen cada vegada menys una uniformitat que propicie aquestes manies. L'ordre meticulós al treball el vaig perdent, simplement perquè les coses bones costen molt d'agafar, però es perden molt ràpid.

Desfondat

Havia arribat a l'etapa final totalment desfondat, sense forces, després de preparar-me molt, moltíssim els primers exàmens. I ara, a una hora de realitzar el primer dels dos seguits i poder dir sé finí he de dir que, a més, estic anoerrat; desfet.

Quan algú me preguntava que què tal l'examen de dijous sempre he contestat mal, mal, mal, mal, fatal. I no és per fer-me l'interessant -quan m'he preparat bé un examen i sé que traure bona nota, ho dic- és que arribe amb la sensació que em falten un parell de dies.

I no és per aprovar o suspendre perquè, llevat de catàstrofe d'antologia, l'assignatura de demà aprovada ja està. Però no m'agrada anar a fer-me un examen pensant que en gran part la nota dependrà de l'atzar, de si baixa la mare de déu a fer-me companyia o si estic descansat o no.

De totes maneres demà, quan acabe, amb el meu mojito a la mà, tot es veurà des d'una òptica ben diferent.

Home, hòmens, homes...

Normalment quan acabe un examen sé perfectament si m'ha eixit bé o mal -o molt bé- i puc dir pam amunt, pam avall per on estan els tirs de la nota que trauré. El pam que balla, evidentment, depén de tot allò que no entra dins del meu control: professor, nivell de la resta d'exàmens...

Per això la sensació de hui no l'acostume a tenir: acabar un examen i no saber què. No saber si evidentment estaré aprovat o evidentment supés. O encara pitjor, que quan haja de vuere la nota, no em sorprendria cap de les dues possibilitats. Bé, sí, en aquest cas en sobtaria molt traure una notassa...

Quan he eixit, he eixit amb un mal gust de boca. No m'ha agradat massa la pregunta que m'han posat bàsicament perquè portava molt millor preparada tota l'altra part. La pregunta era, i he de confessar-ho, fàcil. O relativament fàcil. No amagava res: la formació del plural en català, desviacions de la norma i el cas dels plurals amb nasal.

Com que el tema tampoc té massa, m'he dedicat a estudiar tota la resta del temari. D'igual manera que la part de la formació del femení no me l'he mirada tant com les parts que considere que són més complicades o no les tinc tan clares. Segurament és error meu: estudie més allò que no em sé. I el que em sé m'ho mire per damunt.

Però bé, anava dient que he eixit amb mal sabor de boca i no perquè no li haja posat allò que se suposa que havia de dir -eren faves contades- però tenia una enutjosa sensació que no estava dient res, que no he fet sinó pegar voltes una vegada i altra a la mateixa idea. Bàsicament l'única:

- En català els plurals dels antics proparoxítons llatins mantenen una -n- etimològica, tot i que per evolució aquesta s'ha perdut en el singular. Alternen, però, els plurals etimològics i els analògics de creació més recent sense la -n- Així, d'home tenim tant hòmens com homes.

I tot l'examen ha sigut bàsicament això, donar-li voltes a aquesta idea, i sobretot des de la perspectiva del professors: per què si per etimologia camió és camions, la gramàtica de Fabra no diu res de la doble possibilitat home/hòmens? I més quan és tan viva i tan sentida?

Després, però, d'eixir de l'examen i comentar el post-matx amb els companys he vist que tots hem patit del mateix mal: tenir la sensació d'haver-ho dit tot i no haver dit res. I això consola per allò del mal de muchos... i veure també que ningú tenia molt clar per què Saragossà havia demanat que li ho relacionàrem amb el cas de l'occità: forn>fors.

Així que Déu proveirà i nosaltres ho acceptarem. I si no estem massa d'acord pujarem al seté cel -que és la setena planta- allà a l'Olimp dels lingüístes prescriptivistes encorbatats i dels dialectòlegs en mànigues de camisa, i plorarem un poquet -que no s'ha fet mai, però sempre pot haver-hi una primera vegada.

I quan Saragossà ha preguntat que Francesc què tal t'ha anat no has pogut dir-li altra cosa tal que home, Abelard, bé, però m'havia preparat més la part dels articles -dels seus articles, vull dir- més que res perquè me pareixien més interessants. I què t'ha paregut interessant? M'ha agradat molt l'article de la concordança del verb haver-hi, sobretot veure el que pensa Solà. Sí, sí, és que és impensable que la gent utilitze conceptes i definicions errònies i que la gent seguisca normes que no estan ni explicitades a cap gramàtica. Sí, Abelard, trobe que és molt encertat el que hem fet a classe, comparar les Gramàtiques i ... Sí, sí, és una feina que tot filòleg hauria de fer...

No sé si ja me'ls han contat, però els crèdits de relacions públiques ja me'ls he ben guanyat durant la carrera, després de cinc anys nadant entre tantes aigües.

Renegat...

Les coses s'han de dir pel seu nom: renegat. Sóc un renegat. Jo ja intuia que patia d'alguna xacra, que hem passava alguna cosa, però ara m'han obert els ulls. I contra la raó absoluta i universal no es pot sinó callar.
En la mesura del possible sempre he intentat ser bastant equilibrat i neutral i no fer judicis preconcebuts. Si una cosa és bona o no, si m'agrada o no, ho haurà de ser independentment del que puguera pensar abans d'ella; o dit d'una altra manera, per a opinar has de ser honest.
Perquè clar, jo també sé i puc dir que tal llibre és merda, que El codigo da Vinci, que Harry Potter ics no és sinó femta cultural. Que no teniu ni puta idea, que no sabeu les excelsituds de les coses que JO llig i que vosalres no llegiu perquè ni voleu ni podeu, perquè no vos arriba, perquè sou deixalla intel·lectual.
I ara m'ho retrauen. Per gosar a dir que no totes les pel·lícules que es veuen menjant roses són impresentables i que les que es veuen amb subtítols són totes mostres d'una sensibilitat i poètica extraordinària, m'han dit renegat.
I renegat per què? Perquè JO estava al parnàs dels pocs que entenien, que sabien. Perquè jo havia tastat amb els meus morros l'ambrosia de la CULTURA. Ho tenia tot, JO havia vist Kusturica i Truffaut, havua llegit Carner, Delibes... i ara gose embrutar les meues sentides amb els productes mundans fets per al poble pla, pobre, que no entén...
I ja veus per què... per dir que no es pot ser tan a priorístic. Ni tot és tan bo per ser d'un costat, ni tan execrable per pertànyer a l'altre. Que una mínima honestedat obliga a formar judicis fonamentats. És pot dir que tal llibre o tal pel·lícula no valen res, però si s'han vist. Ni tot és bo ni tot és femta, però un mínim d'honestedat obliga a acceptar que algun valor tenen totes les coses: ni que siga reconèixer que alguna cosa tindrà -màrketing a banda- un llibre que aconsegueix ser amplament llegit. Si es pretén estar ente joves, ensenyar a joves, no s'ha d'acostar u a allò que els joves veuen, senten, respiren? Es pot intentar guiar algú si no hi ha una empatia, si no comprens el perquè de les seues tries.
Però no, tot són excuses -les meues- de mal pagador per no acceptar la veritat absoluta de ser un RENEGAT. Sense pal·liatius. Jo que he tingut a les meues mans l'essència justa d'allò sublim. Els meus ulls no entenen, els meus dits no saben.
He gosat arrimar-me a allò que veu el poble, que diu la gent. I a la fi no quedarà altra, que si al capdavall es tracta d'entrar al parnàs del saber sota pal·li, hauré de triar i triaré ser un dels que el sostenen i fer el seguici d'aquells que ens guien en la foscor, que veuen el que nosaltres no entenem.

PD: Ja sé que el text és un poc demagog.

sobre la morphologia

Que sí, que bé, que ja estem un poc fins el collons de tot i un poquet més. Que ja no es conten els dies que portem sinó els que ens queden per dir adéu siau, turons immortals. Que en el fons les ganes d'acabar són moltes, moltíssimes. Que escrius per escriure, perquè t'has compromés, que en el fons ja et dóna tot bastant igual.

I ara alguna cosa en trellat: estic sentat al sofà, amb el tast del café endolcit encara a la boca pensant que la gent complica massa el món, jo ja ho tinc ben clar: n'hi ha dues estacions al llarg de l'any: la del café calent, la del café del temps. Ni primavera d'hivern, ni primavera d'estiu.

En el fons hi ha un cert aire de redempció amb tot això. Amb ara, vull dir. Després de tant o tant poc, d'estudiar la morfologia (morpho, forma; logia, ciència o estui) de totes les coses, de totes les vides, acabes fent el compte que tampoc s'està tan mal. Acabes acceptant que tot acabarà morint en una honorosa rendició, en una petita felicitat, després d'haver renunciat a tantes coses.

Per això algunes coses sols tenen sentits vistes des dels meus ulls. I d'ulls meus sols hi ha un parell, el que jo gaste. Acabar els darrers exàmens i anar-me'n a casa: adéu siau! València. Forrellat tancat. Per intentar obrir novelles portes s'han de tancar primer les velles.

Mig ajagut al sofà, mentre sóc ben conscient que el café ja s'ha acabat i m'he de fer l'ànim que m'espera a l'habitació, les quatre parets que sempre són les mateixes, un bon grapat d'apunts sobre la formà i el què de paraules, frases i coses etèries i que a ningú li haurien d'importar, pense que té el seu què no haver escrit últimament. No escriure res. Perquè no n'hi ha res a escriure. Si sóc conscient que si no he fet res, que si no faig res llevat d'un abúlic anar vivint, què collons he d'escriure? M'evite les tecles i les vostres lectures. M'evite també repetir-me i copiar-me com ho he estat fent sempre.

Supose que aquestes paraules tindran el seu sentit inserides en la meua vida associal de cara als llibres.

I amb açò done per tancat un compromís.