comunball

Relats / Sense títol (encara)

2011-12-30T06:12:00.000-08:00

Als disset anys li va regalar una flor.Ella, amb un serrellet de cabell rinxolat que li tapava un poc defront i de cella li va preguntar per què. Ell no va saber respondre,o va dir per cap motiu, he vist la flor i he pensat en tu. I a ellali va semblar la cosa més polida que mai li hagués dit ningú.

Quan va arribar a casa va intentarpujar cap a la cambra de dalt ràpid i sense fer massa soroll, que lamare no la veiés, però un Maria, qui t'ha regalat eixa flor la vasorprendre quan el seu peu dret tocava el primer graó de l'escalera.Ningú. Ningú? Miquel.

Miquel el que m'ha regalat una flor,recorda encara que va escriure al seu diari. I per què me l'haregalada? Va restar ajaguda al llit pensantMiquel-el-meu-regala-flors però el timbre metàl·lic i insistentdel telèfon i el crit de la mare dient Laura, és per a tu.

Quan va penjar el telèfon li vapreguntar a la mare si podia eixir, que Blanca volia veure-la perpreguntar-li algunes coses que havien explicat a classe de costura ila mare, maula, li va dir sí, sí, costura. I li va dir fes. Imentre s'esmunyia per la porta va sentir com la mare li deia a lasogra és que li han regalat una flor a la xiqueta.

Havia quedat amb Blanca davant de lafont de la plaça i només arribar li va preguntar, com és que t'haregalat una flor Miquel? Com saps que Miquel(-el-meu-regala-flors)m'ha regalat una flor? M'ho ha dit la Vicent, que ha vist com te ladonava. No ho sé.

Jo crec que està enamorat de tu, vasentenciar Blanca. Per què? No. Perquè ningú regala flors si noestà enamorat, xica, que pareixes boba. Ningú regalava flors si noestava enamorat? Laura va decidir que això era la cosa més tristaque havia escoltat mai... que al món ningú és regalés res perquèsí! No, això no era cert, el seu Miquel no.

Va arribar a casa just abans de sopar ien entrar va veure com el pare estava llevant-se a l'entrada lesespardenyes per no sentir de nou a la mare marmolar en tot el sagraten descrobrir de nou tota la casa bruta de fang. Caguen dena, Paco,t'he dit milanta mil vegades que te lleves les espardenyes abansd'entrar, home, que me deixes la casa feta un ciri i després sóc joqui l'ha de netejar.

La mare li va dir Laura, els sopar jaés a taula. Sí, sí, puge a la cambra a deixar una cosa i baixe. Iel pare li va dir, sí, sí, però no tardes floreta que el pare téfam. I va riure. I Laura va envermellir com mai ho haviat fet.

Va entrar a la cambra, mirà la florque descansava damunt de la tauleta de nit. Va buscar entre laprestatgeria i després de mirar alguns títols es va decidir per elde Rimas de Becquer, que don Ignacio els havia fet llegir l'anypassat a classe de Lenguaje -tant li havia agradat! I obrint elllibre va deixar la flor entre dues pàgines. Tornà a deixar elllibre entre la resta de llibres de classe i mentre baixava perquèla mare li tornava a dir que el sopar ja era en taula i Laura que elpare té fam, va pensar que no era per a tant, el tema de la flor.

I amb les mans blanques i fredes Laurava tornar a obrir el llibre i apropant-lo cap a la menuda, tanbonica, amb el seu mateix serrellet de cabell rinxolat a la front, liva dir, veus com t'havia dit que la flor del iaio encara fa olor?

Llibres / Pyonyang

2011-12-20T09:50:00.000-08:00

He de confessar que no he sigut maimassa de còmics; llevat de les darreres lectures, els referents méspropers que hauria de citar ara i ací són els inoblidablesMortadelo y Filemón. Des d'aquells dies d'estiu en què devorava leshistòria de la TIA i la SOBRINA i el professor Bacterio, fins elsegüent còmic que vaig llegir poden haver passat vora vint anys-pam amunt pam avall, ja se sap.

I per què em va donar per llegircòmics? No ho recorde bé, però la resposta jaurà entre volertenir un posat a la moda -per ser més moderno, vull dir- i lesrecomanacions d'algunes persones, entre elles Aina que em varecomanar alguns que he llegit -Maus- i altres que, i no hi ha capexcusa- encara no, com Persépolis.

El còmic -o novel·la visual- de quèparle ara, però, no em va arribar de la manera convencional -regal ocuriositat malsana- i, de fet, quan la meva germana em va donaraquell paquetet embolicat amb paper de l'FNAC com a regal de Nadal-crec- no sabia què hi podia haver: en obrir-lo vaig veure un còmici unes lletres que deien "Pyonyang". Un còmic? Me l'ha recomanat Jaume-el meu cunyat- espere que t'agrade.

I com que les coses que paguen la penapassen així, sense esperar-les perquè d'alguna manera que paguen lapena és en gran mesura perquè no esperaves que hi foren a la tevavida i d'alguna manera aquella cançó, aquell llibre, aquell rom encoca-cola amb aquella persona que no esperaves beure o, en aquestcas, aquell còmic que de cap forma esperaves a la teua vida etcanvia, de manera lenta i imperceptible la cosmovisió.

No exagere si dic que aquest ésl'efecte que Pyonyang va tenir en mi. Però, què és Pyonyang? Ésl'obra -còmic o novel·la gràfica, ja ho he dit- de l'autorcanadenc Guy Delisle en què l'autor ens narra el seu viatge al paísmés hermètic -m'havia sortit claustrofòbic i sí, aquesta tambéli escau- del món; Corea del Nord.

El còmic ens narra de maneraautobiògrafa el parer que Delisle va tenir en haver de viatjar perqüestions de treball a Pyonyang. És per tant una obra decontrastos; la visió de l'occidental que no pot entendre com ALLÒés possible.

El llibre té un clar paral·lelismeamb 1984, d'Orwell; tot i que, si en el cas d'Orwell el que preteniaera crear una distòpia que alertara del perill dels règimstotalitaris, l'obra de Delisle ens narra els efectes reals d'aquellesalarmes d'Orwell, i per això és més impactant l'obra d'aquestdarrers, perquè per molt surrealistes que són les situacions-l'autor no pot anar sol sense el seu “guia”, o per exemple, viua un gratacels on només hi ha ocupada una planta- ens les creiemtotalment certes i reals.

I, en part, el gran mèrit de l'autorés tractar el llibre com un llibre de primeres impressions, com siens estigués narrant allò que pensarien uns hipotèticsextraterrestres que visitaren la Terra i hagueren de narrar elsnostres hàbits. Això sí, amb una ironia i un sentit de l'humorextraordinari.

Perquè el llibre dóna per a riure deben grat quan el protagonista, per exemple, intenta raonar amb unguia d'un museu -a major glòria del molt Estimat Líder- que ésfísicament impossible que el seu King Jomg Il haja escrit 10.000llibres. Rius i molt, i després de riure bé l'angúnia colpidora -iculpabilitzadora- de tenir, encara, un règim tant extemporani viu iben viu i armat i ben armat, apuntant els seus míssil nuclears.

Obra molt recomanable, i per tantrecomanada, per a tots aquells que vulguen endinsar-se en el món deles novel·les gràfiques; i gaudir amb una obra de gran qualitat queté la gran virtut de fer-te reflexionar profusament, això si, senseparar de riure.

2. Arribant a Roncesvalles

2011-12-19T14:57:00.000-08:00

http://www.gronze.com/camino-de-santiago/galeria-de-fotos/camino-frances-1.htm

No sé si vaig dormir. Nosabria dir si dormia. Tampoc puc assegurar que vaig estar conscienttotes i cadascuna de les set hores de viatge que separaven l'Estaciód'Autobusos de València de la de Pamplona. Entre les primeres sons ila lucidesa absoluta, dormitava mentre un airet gèlid em glaçavael coll i les pors que m'aguardaven.

En els moments quetancava els ulls i aconseguia evadir-me uns segons dels revolts de lacarretera i la incomoditat d'intentar passar set hores a un autobús,intentava visualitzar-me 31 dies després. Els trenta-un que, si totanava bé, perfecte o millor, em separaven de Santiago. Jo em veia aSantiago, rodejat de gent, aixecant els braços a l'aire mentre a laplaça de l'Obradoiro una multitud de gent inconeguda es girava arebre'm i clapava tant fort les mans que de sobte necessitava unesclau que em digués baix, baixet a l'orella però recorda que eresmortal. Tots, els que repartien publicitat d'albergs les llançaven aterra i venien a encaixar-me la mà, altres peregrins em somreien iclapaven de mans amb un soroll estrident i llançaven flors i llorersque no sabia d'on sortien i cada vegada més gent i més gent i méssoroll i el recorda que eres mortal. I jo que ja sabia que eramortal, molt mortal, el més mortal de tots, que per això tantes itantes coses eren fetes a la meva mida. I obria els ulls i veia elsnúmeros rojos que marcaven que encara quedaven tres hores perarribar; i tancava els ulls i intentava tornar a dormitar.

Tenia una ferma voluntatde fer d'escriba del meu viatge. De dir clarament que si el boscdescansava entre unes ombres pregones arrecerat en un verd intens,anotar que el verd era intens. No fosc, no obscur, perquè si jo elveia intens, havia de deixar escrit clarament que era intens. Un clarinventari de tot, tot per escrit, colors i olors, distàncies,persones paraules i sentiments. Però ja havia traït la intenciómolt abans de donar un sol pas perquè copsar amb lletres tantescoses era impossible. O hauria de ser-ho. I per no anotar ni tantsols vaig anotar l'hora en que els meus peus tocaren el terra dePamplona.

Però sé segur queserien sobre les sis. Sé que eren les sis i estava sol a una estaciód'autobusos moderna i gèlida. Sol i recordant com la dona que em vaexpedir la targeta de peregrí a València em va dir que no etpreocupes que quan arribes a l'estació trobaràs moltes persones percompartir taxi, si és que encara no han posat l'autobús directe dePamplona a Roncesvalles. No l'havien posat. No hi havia ningúdesitjant compatir un taxi.

Així que resolt a quères del que jo havia planificat anava a ser com pensava, vaig seureal terra dins de l'estació d'autobusos -acompanyat d'un indigent queno dormitava, dormia- esperant a decidir que fer, o que el destídecidira per mi, com sempre havia en negar-me a prendre decisions.

I fou el destí qui,quinze minuts després, em va dur un altre autobús, i de l'autobúsun altra persona amb motxilla que si més no em va dir el mateix; queli havien dit que potser hi havia autobús directe a Roncesvalles, ique sinó hi hauria una cua de gent amb motxilla desitjant compartirtaxi.

Decidirem esperar un pocper si el destí, de nou, ens aportava algú més amb qui dividir lacarrera dels 50 kilòmetres que separaven els dos pols del nostreviatge, i en veure que una vegada pots tenir sort però dos no, notardàrem en posar-nos d'acord; si esperàvem massa perdríem el diai Pablo -Pablo! I encara no havia dit el nom del primer company decamí, jo que tenia una ferma voluntat d'inventari!- deia que javolia posar-se a caminar.

I amb el taxi lesprimeres llums del dia, i per fi albirar el verd d'unes vallsprepirinenques on les cases són tan de pedra, les teulades a duesaigües i el verd que tot ho envolta se't clava, moll, per les nariusmentre vas ingerint vida a glops.

Com que Pablo seia davanti es va posar a xarrar amb el taxista, vaig aprofitar per traure elpetit bloc de tapes marrons i inventariar els tons del verd, lesgranges, les gents, cadascun dels revolts i les costeres queanunciaven unes etapes dures; però vaig desistir ben aviat. Escriureno pot ser un succedani de viure, pensaves:

14 de juliol de 2011

La vista ésespectacular. Una pista de terra, de vegades un sender, s'esmunyplàcidament entre valls i muntanyes. Vaques i ovelles que senyoregenlliures entre prats d'un verd inconegut a València. Bona terra, ladel nord.

Deixes el boli, guardesel bloc de tapes negres i continues mirant per la finestra, contantenrere els pocs kilòmetres que et queden fins arribar aRoncesvalles.

Llibres/ HHhH

2011-12-16T12:25:00.000-08:00

Tinc la tradició de comprar llibres quan viatge i, sobretot, als aeroports. Des de la meva cosmovisió on coses sense massa sentit sempre encaixen amb una lògica aclaparadora, comprar llibres als viatges, o als aeroports, aconsegueix unir llibres i llocs. Sempre recordaré que Les veus del Pamano és passejar les Rambles amb Hèctor, o Maus (volum I i II) és trobar una impressionant llibreria a Toronto i passar-m'hi hores capbussat. Com que darrerament viatge molt i amb pes limitat -gràcies Ryanair!- intente que els llibres que compre als aeroports no siguen massa gruixuts.

Aquest és un dels motius que va fer que mentre esperava l'avió que em duria a València per primera vegada des que m'havia traslladat a Eivissa -i per assistir a tota una primera boda!- em decidira per HHhH. L'altre motiu és que qualsevol llibre, pel·lícula, història, blog, opúscle o invenció amb nazis i sobre la Segona Guerra Mundial em té guanyat des del primer hola.

Què és HHhH? És l'obra de l'autor novell Laurent Binet amb què ha guanyat el premi Goncourt a primera novel·la de 2010 -i aquest és un altre motiu afegit, l'absoluta garantia que em dóna el Goncourt des de que vaig llegir Les Benignes -si, tornarà a aparèixer aquest llibre.

Amb aquesta novel·la -i si estiguérem a una classe de literatura un qualsevol professor la utilitzaria per a debatre els límits del gènere- Binet crea del no-res una veu pròpia capaç de servir-li als seu clar objecte narratiu. Però anem per parts, de què va HHhH?

HhhH són les sigles d'alguna cosa voldria dir “Himmlers Hirn heisst Heydrich”, que san Google diu que vol dir que “El cervell de Himmler s'anomena Heydrich”. Tenim doncs una història de nazis! I res de nois amb pijames a ratlles que volen fer creure de manera implícita -admet que li tinc certa mania a aquell llibre- que pràcticament els alemanys no HO sabien. No, aquí tenim a la plana de la SS en complet, Himmler i Heyndrich, i per donar encara més vàlua al gust per les novel·les de nazis, narra una història que diuen basada en fets reals: l'operació Antropoide.

Segons la viquipèdia, es coneix com Operació Antropoide la missió que emprengueren un txec i un eslovac que a l'exili d'Anglaterra decideixen llançar-se en paracaigudes sobre el seu país ocupat i assassina el Botxí de Praga, Reinhard Heydrich.

Però més enllà de la història que ens narra Binet, sobresurt la seua manera de contar-ho, i aquí és -crec- on rau la qualitat d'aquesta obreta. Binet està obsedit per no NOVEL·LAR una història, en tant que NARRAR algun fet real significa trair-lo, significa inventar-se una realitat distinta, que resideix en un univers paral·lel. I si Binet diu que el protagonista portava una camisa blava i realment era roja? I si diu que quan havia de llançar la bomba està cagadet de por i realment el protagonista no ho estava? O a la inversa, si diu que va mostrar una valentia extrema i va mullar els pantalons en el moment d'agafar la metralleta que el separava de Heydrich? Pot saber amb certesa Binet si el protagonista tenia por o no?

I en aquest dilema narratològic és on basteix tota la novel·la, en tant que per sobre del relat i de la història l'autor supersposa una veu pròpia -la seua, o la del narrador amb qui s'emmiralla- que ens narra, a més a més, els dubtes i les temors que té l'autor a l'hora d'escriure el que vol escriure. Tenim doncs la novel·la d'una home que vol escriure una novel·la sobre uns fets que vol contar. Simplement genial.

I més genial encara és que per tal d'aconseguir aquest objectiu, una versemblança absoluta, l'autor opte per un mecanisme contraintuïtiu: per NARRAR fets opta per interposar un narrador en primera persona que és ell mateix! I la jugada li surt! Simplement magistral. Qualsevol altre escriptor, i per aconseguir el mateix efecte, haguera intentat un narrador en tercera persona -omniscient que se'n diu- ben canònic, on descriuria amb una precisió gairebé manierista com vestien, on estaven i què feien en cada moment els protagonistes; i fins i tot, amb alguna trampa narrativa, què pensaven, com ocorre amb aquella altra gran novel·la de què ja he parlat, Les Benignes. Però com podien saber-ho? Binet ho veu clar i no pot trair els seus protagonistes d'aquesta manera.

Amb tot, una novel·la molt i molt recomanable, sobretot per a aquells malalts de tot allò relacionat amb la Segona Guerra Mundial ja que descobriran una història èpica de lluita i rebel·lió en contra de la tirania. I per a seguir molt de prop aquest escriptor que ha sorprés tant i tant amb la seva primera obra.

1. Cap a Roncescalles

2011-12-11T09:47:00.000-08:00

Quan vaig deixar la motxilla al terra i vaig traure el mòbil per fer-li la foto de rigor, vaig pensar que quan tornara del viatge hauria de contar que tot va començar a Liverpool. Uns vint metres a la meva esquerra, i esperant el mateix trenet que ens havia de dur cap a València, es trobava un grup d'adolescents que em miraven amb cara de per què està fent-li una foto a la motxilla.

I jo volia acostar-me i dir-los és que tot va començar a Liverpool, sabeu? Tot, aquell viatge, la motxilla, anar cap a Roncesvalles, tot va començar a Liverpool, diria. A algun pub de Liverpool -i diria un dels noms que encara tinc enganxats entre les dents- al Bumper, o al Hebby Jebbies. Podria dir-los que tot va començar a Liverpool mentre em feia una birra amb Audrey al Fly on the loan, que era baixant de la meva residència, a Hardman Street. Però ells no coneixen Audrey, ni Hardman Street, i ja sense mirar-me, no haugeren entés res perquè ells no sabien res de Liverpool ni de com va començar tot.

Vaig penjar la foto al Facebook i vaig posar alguna cosa com "Cap a Roncesvalles" que era on anava -via Pamplona. I després recorde estar al trenet fent-se de nit, o ja de nit perquè vaig agafar el de les 20.30 i dirigint-me cap a l'estació d'autobusos. I vaig mirar per la finestra i vaig pensar que volia poder dir que estava a un tren i el meu dit polze ert contava un per una nit, i ara movia també l'índex i eren dos dits erts per dues nits que havia passat a aquell tren camí de Birkenau. Però per molt que sempre haguera volgut escriure un llibre i començar-lo tal que Jorge Semprún al seu El largo viaje, el seu tren i el seu viatge distaven molt dels meus. No, no podria començar el meu llibre dient el meu dit polze ert contava una nit.

Sí, segurament la millor idea era explicar per què tot havia començat a Liverpool, saps? I em parava a pensar quina era la pimera vegada exacta que se'm va venir a la ment la idea de fer el Camino de Santiago, de Roncesvalles a Santiago, set-cents noranta kilòmetres a peu, jo i la motxilla; i em veia a mi mateix dos anys enrere assegut al sofà blau del pis de Benimaclet i mirant a la tele alguna notícia que deia alguna cosa sobre el Camino. I jo li deia a Rocío pel Messenger, Ro, he pensado que quiero hacer el Camino de Santiago. Tan simple com això.

El problema és que quan li vaig dir a Rocío que he decidido que quiero hacer el Camino de Santiago, ja feia uns dos anys -o faltaven mesos- que ja havíem tornat de Liverpool. Y por qué te ha dado por ahí? Però és tan evident que tot va començar a Liverpool, encara que ho decidira un parell d'anys després. No sé, Ro, creo que lo necesito. Podríamos hacerlo.

Crec que li ho vaig proposar a algú més: a Max després que em digués Ok, but it's not about being 'moral'. You think too much about what is 'fair' or 'good'. Try to be a little bit egoist for now on. Have you realiced that the more 'moral' you try to act, the more 'fair' you try to be, you get more hurted? I quan li vaig dir que necessitava fer-ho ell si que ho va entendre, perquè veia que, d'alguna manera, necessitava fer un reset a la meva ment i deixar de pensar en el fair i en el good.

Vaig arribar a l'estació d'autobusos una mitja hora abans, i ja vaig començar a veure gent amb les mateixes motxilles que jo, fet que em reconfortava, i ja m'imaginava que quan em preguntaren per què jo els diria tota la història de Liverpool, que ho vaig decidir fent-me un té amb llet al The flute -també a Hardman Street- mentre Andrea me deia eh, eh, eh, tu siempre el mejor amico, eh, eh, siempre blablabla.

Però cap persona em va preguntar res, i on havia de ser el meu autobús no hi era, i jo no parava de preguntar perdone, aquest va a Roncesvalles, i tots me miraven com si hi haugera vels entre la seva mirada i la meva i responien amb un no, i la mateixa pregunta a diferent gent i el mateix vel i el mateix no fins que un conductor va dir, pero tu lo que querrás decir es a Pamplona no? I jo sí. I eixe autobus era i vaig pujar i vaig seure, descansat per fi perquè tenia la sensació que el meu peregrinatge havia començat aquell dia assegut al sofà i dient-li a Ro que havia decidit que per culpa de Liverpool havia de fer el Camino, i vaig traure la llibreta menuda de tapes marrons que m'havia comprat per escriure alguna cosa de segur que ben excelsa i amb lletra ben petita però ben polida i perfilada vaig escriure:

Si em trobes, envia'm a...

Si me encuentas, enviar a...

If you find me, please send me to...

---

Francesc Barea (i la meva adreça)

Vaig passar de pàgina, deixant-ne una en blanc, perquè pensava que una cosa tant meua necessitava unes guardes ben merescudes:

Tretze de juny de 2011.

I vaig mirar l'autobús i la gent que m'envoltava, i per la finestra, que em retornava una imatge de mi mirant per la finestra i amb una llibreta i un boli a la mà. Ara sí, des de Liverpool havia començat tot a tenir sentit, de nou.

Estació d'autobusos de València. Per fi, al seient cincuanta-cinc, tinc la sensació de calma. Una xica interessant acaba de mirar el seient del meu costat, però segueix avant. No és el seu. Mala sort.

Deia, que amb aquesta calma s'esmuny el nervi que pretenia amagar.

És mou l'autobús. He de parar d'escriure.

Off tòpic III / Sobre manies i procediments

2009-07-14T02:36:00.001-07:00

A principi d'anar a treballar -o de començar alguna cosa nova- em poden els nervis. Sempre intente fingir seguretat i donar aparença de tenir un cert control sobre totes les coses, la meua vid. Però no és altra cosa que un posat. Per semblar més fort.

Paulatinament agafe això que els anglesos diuen self-confidence. Quan vaig fent meus els racons del nou indret, els secrets, les expressions, les persones. Quan lentament comence a sentir que aquell nou lloc és un lloc vell, sentit, confortable. Un lloc nostrat.

Després tot ve bastant rodat: no sóc supersticiós ni maniàtic però sí curós. O procedimental... sí, millor procedimental. Alguns potser és sobtaran -i no negue ni combat la imatge que molts puguen tenir de mi, de deixat- però en alguns aspectes sí que tinc certes coses ben meues. I esta és una d'elles.

Per què aquesta mania? Analitzant-ho hi trobe dos causes: la primera la vaig anar adquirint des de ben jovenet, ja quan treballava de cambrer a San Patricio -SanPa. Sóc un animal de costums: sempre intente mantenir els mateixos costums, els mateixos procediments abans de començar a treballar. M'imagine com un futbolista al vetuari vestint-se i calçant-se per jugar el partit de la seua vida. Jo igual. Al vestuari -casualitats, gairebé sempre he treballat a llocs on he de passar per un vestuari pe canviar-me- em vaig canviant lentament, sempre en el mateix ordre, agafant la roba amb cura, respirant lentament com per copsar la importància d'un moment trascendent que no és tal. L'explicació és ben simple, he construït un procediment per tallar les dues realitats: la meua vida i el treball. O dit d'una altra manera, aquesta rutina que mantinc m'ajuda a saber diferenciar, a saber posar-me el vestit ara de cambrer, ara de recepcionista d'hotel.

Alguns diran, aleshores sí que eres maniós. No, no és això. Sóc procedimental, no maniós. On rau la diferència? En què sincerament no m'imprta massa l'ordre ni el contingut d'aquests procediments: de fets en el pas del temps els vaig canviant. No m'importa tant el fer segons quines coses sinó portar una seguit en el dia a dia, en el curt termini. Per això les petites variacions em permeten tant seguir la monotonia que m'ajuda a trencar les dues vides o realitats, com lluitar al mateix temps l'avorriment del dia a dia en el llarg termini. Ja se'm permetrà la paradoxa.

La segona causa és imposada. De tant de treballar en l'hotel, de tant de treballar amb la mateixa persona, vaig acabar adquirint, com per mímesi, els seus hàbits. Els bons encara els conserve. I després de tantes nit observant com Vicente -trenta-cins anys de recepcionista, trenta al torn de nit-en arribar el primer que feia era ordenar compulsivament tot perquè entenia que aquell lloc era el SEU lloc i que cada cosa tenia el SEU lloc vaig acabar copiant-li la mania. Sí, sóc bastant desordenat en la vida privada, en la pública -la laboral- m'han fet ser maniós -o procedimental.

Així va ser com tot i que en un principi pensava que no eren sinó manies de vell després vaig acabar trobant-li el seu què. Amb el SEU ordre escrupulós Vicente aconeguia dues coses: primer, tenir l'absoluta certesa que tot estava sota el SEU control; i segon mantenir un control real i evitar pèrdues i problemes al treball.

Després de patir-ne jo, de problemes per no trobar papers al treballar més com una ànima lliure vaig decidir que allò que la gent diu copiar, els romans en deien ser pragmàtic. O donde fueres haz lo que vieres.

Ara eixes manies les vaig mantenint. Els nervis del primer dia sempre estan. Els procediments previs que necessite per concentrar-me abans de treballar ja no els necessite tant, sobretot perquè els meus treballs requereixen cada vegada menys una uniformitat que propicie aquestes manies. L'ordre meticulós al treball el vaig perdent, simplement perquè les coses bones costen molt d'agafar, però es perden molt ràpid.

Desfondat

2009-07-01T05:11:00.000-07:00

Havia arribat a l'etapa final totalment desfondat, sense forces, després de preparar-me molt, moltíssim els primers exàmens. I ara, a una hora de realitzar el primer dels dos seguits i poder dir sé finí he de dir que, a més, estic anoerrat; desfet.

Quan algú me preguntava que què tal l'examen de dijous sempre he contestat mal, mal, mal, mal, fatal. I no és per fer-me l'interessant -quan m'he preparat bé un examen i sé que traure bona nota, ho dic- és que arribe amb la sensació que em falten un parell de dies.

I no és per aprovar o suspendre perquè, llevat de catàstrofe d'antologia, l'assignatura de demà aprovada ja està. Però no m'agrada anar a fer-me un examen pensant que en gran part la nota dependrà de l'atzar, de si baixa la mare de déu a fer-me companyia o si estic descansat o no.

De totes maneres demà, quan acabe, amb el meu mojito a la mà, tot es veurà des d'una òptica ben diferent.

Home, hòmens, homes...

2009-06-23T06:34:00.000-07:00

Normalment quan acabe un examen sé perfectament si m'ha eixit bé o mal -o molt bé- i puc dir pam amunt, pam avall per on estan els tirs de la nota que trauré. El pam que balla, evidentment, depén de tot allò que no entra dins del meu control: professor, nivell de la resta d'exàmens...

Per això la sensació de hui no l'acostume a tenir: acabar un examen i no saber què. No saber si evidentment estaré aprovat o evidentment supés. O encara pitjor, que quan haja de vuere la nota, no em sorprendria cap de les dues possibilitats. Bé, sí, en aquest cas en sobtaria molt traure una notassa...

Quan he eixit, he eixit amb un mal gust de boca. No m'ha agradat massa la pregunta que m'han posat bàsicament perquè portava molt millor preparada tota l'altra part. La pregunta era, i he de confessar-ho, fàcil. O relativament fàcil. No amagava res: la formació del plural en català, desviacions de la norma i el cas dels plurals amb nasal.

Com que el tema tampoc té massa, m'he dedicat a estudiar tota la resta del temari. D'igual manera que la part de la formació del femení no me l'he mirada tant com les parts que considere que són més complicades o no les tinc tan clares. Segurament és error meu: estudie més allò que no em sé. I el que em sé m'ho mire per damunt.

Però bé, anava dient que he eixit amb mal sabor de boca i no perquè no li haja posat allò que se suposa que havia de dir -eren faves contades- però tenia una enutjosa sensació que no estava dient res, que no he fet sinó pegar voltes una vegada i altra a la mateixa idea. Bàsicament l'única:

- En català els plurals dels antics proparoxítons llatins mantenen una -n- etimològica, tot i que per evolució aquesta s'ha perdut en el singular. Alternen, però, els plurals etimològics i els analògics de creació més recent sense la -n- Així, d'home tenim tant hòmens com homes.

I tot l'examen ha sigut bàsicament això, donar-li voltes a aquesta idea, i sobretot des de la perspectiva del professors: per què si per etimologia camió és camions, la gramàtica de Fabra no diu res de la doble possibilitat home/hòmens? I més quan és tan viva i tan sentida?

Després, però, d'eixir de l'examen i comentar el post-matx amb els companys he vist que tots hem patit del mateix mal: tenir la sensació d'haver-ho dit tot i no haver dit res. I això consola per allò del mal de muchos... i veure també que ningú tenia molt clar per què Saragossà havia demanat que li ho relacionàrem amb el cas de l'occità: forn>fors.

Així que Déu proveirà i nosaltres ho acceptarem. I si no estem massa d'acord pujarem al seté cel -que és la setena planta- allà a l'Olimp dels lingüístes prescriptivistes encorbatats i dels dialectòlegs en mànigues de camisa, i plorarem un poquet -que no s'ha fet mai, però sempre pot haver-hi una primera vegada.

I quan Saragossà ha preguntat que Francesc què tal t'ha anat no has pogut dir-li altra cosa tal que home, Abelard, bé, però m'havia preparat més la part dels articles -dels seus articles, vull dir- més que res perquè me pareixien més interessants. I què t'ha paregut interessant? M'ha agradat molt l'article de la concordança del verb haver-hi, sobretot veure el que pensa Solà. Sí, sí, és que és impensable que la gent utilitze conceptes i definicions errònies i que la gent seguisca normes que no estan ni explicitades a cap gramàtica. Sí, Abelard, trobe que és molt encertat el que hem fet a classe, comparar les Gramàtiques i ... Sí, sí, és una feina que tot filòleg hauria de fer...

No sé si ja me'ls han contat, però els crèdits de relacions públiques ja me'ls he ben guanyat durant la carrera, després de cinc anys nadant entre tantes aigües.

Renegat...

2009-06-21T00:20:00.000-07:00

Les coses s'han de dir pel seu nom: renegat. Sóc un renegat. Jo ja intuia que patia d'alguna xacra, que hem passava alguna cosa, però ara m'han obert els ulls. I contra la raó absoluta i universal no es pot sinó callar.
En la mesura del possible sempre he intentat ser bastant equilibrat i neutral i no fer judicis preconcebuts. Si una cosa és bona o no, si m'agrada o no, ho haurà de ser independentment del que puguera pensar abans d'ella; o dit d'una altra manera, per a opinar has de ser honest.
Perquè clar, jo també sé i puc dir que tal llibre és merda, que El codigo da Vinci, que Harry Potter ics no és sinó femta cultural. Que no teniu ni puta idea, que no sabeu les excelsituds de les coses que JO llig i que vosalres no llegiu perquè ni voleu ni podeu, perquè no vos arriba, perquè sou deixalla intel·lectual.
I ara m'ho retrauen. Per gosar a dir que no totes les pel·lícules que es veuen menjant roses són impresentables i que les que es veuen amb subtítols són totes mostres d'una sensibilitat i poètica extraordinària, m'han dit renegat.
I renegat per què? Perquè JO estava al parnàs dels pocs que entenien, que sabien. Perquè jo havia tastat amb els meus morros l'ambrosia de la CULTURA. Ho tenia tot, JO havia vist Kusturica i Truffaut, havua llegit Carner, Delibes... i ara gose embrutar les meues sentides amb els productes mundans fets per al poble pla, pobre, que no entén...
I ja veus per què... per dir que no es pot ser tan a priorístic. Ni tot és tan bo per ser d'un costat, ni tan execrable per pertànyer a l'altre. Que una mínima honestedat obliga a formar judicis fonamentats. És pot dir que tal llibre o tal pel·lícula no valen res, però si s'han vist. Ni tot és bo ni tot és femta, però un mínim d'honestedat obliga a acceptar que algun valor tenen totes les coses: ni que siga reconèixer que alguna cosa tindrà -màrketing a banda- un llibre que aconsegueix ser amplament llegit. Si es pretén estar ente joves, ensenyar a joves, no s'ha d'acostar u a allò que els joves veuen, senten, respiren? Es pot intentar guiar algú si no hi ha una empatia, si no comprens el perquè de les seues tries.
Però no, tot són excuses -les meues- de mal pagador per no acceptar la veritat absoluta de ser un RENEGAT. Sense pal·liatius. Jo que he tingut a les meues mans l'essència justa d'allò sublim. Els meus ulls no entenen, els meus dits no saben.
He gosat arrimar-me a allò que veu el poble, que diu la gent. I a la fi no quedarà altra, que si al capdavall es tracta d'entrar al parnàs del saber sota pal·li, hauré de triar i triaré ser un dels que el sostenen i fer el seguici d'aquells que ens guien en la foscor, que veuen el que nosaltres no entenem.

PD: Ja sé que el text és un poc demagog.

sobre la morphologia

2009-06-20T00:40:00.000-07:00

Que sí, que bé, que ja estem un poc fins el collons de tot i un poquet més. Que ja no es conten els dies que portem sinó els que ens queden per dir adéu siau, turons immortals. Que en el fons les ganes d'acabar són moltes, moltíssimes. Que escrius per escriure, perquè t'has compromés, que en el fons ja et dóna tot bastant igual.

I ara alguna cosa en trellat: estic sentat al sofà, amb el tast del café endolcit encara a la boca pensant que la gent complica massa el món, jo ja ho tinc ben clar: n'hi ha dues estacions al llarg de l'any: la del café calent, la del café del temps. Ni primavera d'hivern, ni primavera d'estiu.

En el fons hi ha un cert aire de redempció amb tot això. Amb ara, vull dir. Després de tant o tant poc, d'estudiar la morfologia (morpho, forma; logia, ciència o estui) de totes les coses, de totes les vides, acabes fent el compte que tampoc s'està tan mal. Acabes acceptant que tot acabarà morint en una honorosa rendició, en una petita felicitat, després d'haver renunciat a tantes coses.

Per això algunes coses sols tenen sentits vistes des dels meus ulls. I d'ulls meus sols hi ha un parell, el que jo gaste. Acabar els darrers exàmens i anar-me'n a casa: adéu siau! València. Forrellat tancat. Per intentar obrir novelles portes s'han de tancar primer les velles.

Mig ajagut al sofà, mentre sóc ben conscient que el café ja s'ha acabat i m'he de fer l'ànim que m'espera a l'habitació, les quatre parets que sempre són les mateixes, un bon grapat d'apunts sobre la formà i el què de paraules, frases i coses etèries i que a ningú li haurien d'importar, pense que té el seu què no haver escrit últimament. No escriure res. Perquè no n'hi ha res a escriure. Si sóc conscient que si no he fet res, que si no faig res llevat d'un abúlic anar vivint, què collons he d'escriure? M'evite les tecles i les vostres lectures. M'evite també repetir-me i copiar-me com ho he estat fent sempre.

Supose que aquestes paraules tindran el seu sentit inserides en la meua vida associal de cara als llibres.

I amb açò done per tancat un compromís.

creació / recreació

2009-06-11T13:29:00.000-07:00

Memoritzar una llista de 200 ítems que ni et van ni et vénen no és gens fàcil. I més encara si per algun moment de laxitud gosa passa-se't pel cap allò de l'aprenentatge significatiu. Que sí, que sí, que estem d'acord i tot això, però a la fi vas a morir a una llista de 200 ítems, fas paperets, memoritzes noms i dates i tractes de donar-li a tot algun sentit. Intentar que tot, que alguna cosa, tinga sentit.

Comença una analepsi externa. I davant d'aquells fulls i apunts i llistat d'autors i dates recordes com l'altre dia ho vas tenir tot ben clar: mentre caminaves entre edificis i edificis trepitjant la brutícia dels carrers, i mentre els muscles s'esclafaven sota el pes del temps passats a tota òstia, de les coses que no has fet, de les que has fet i te'n penedeixes, el pes sota els muscles de tot, de tot, de tant de temps, de quatre o cinc anys, d'algunes coses que han sobrat, mentre notaves el pes de cadascun dels dies dels vint-i-sis anys se't va representar a la ment una idea ben clara: n'hi ha èpoques de creació i altres de recreació.

Hi ha moment en que fas, penses, vius. Coneixes gent, vius, parles, rius. N'hi ha èpoques en què els dies passen amb algun sentit. Que les coses que contes són coses que han passat. Que el dies es conten cap endavant i no cap endarerre.

I n'hi ha moment de recreació. No recreació en un sentit lúdic. No, no. Són moment d'abúlia, en que cadascun dels dies que t'ha sobrat s'alça com una eternitat insalvable. Són dies, i vull dir èpoques, etapes, que la teua vida gira en torn a recordar una època anterior, sempre millor. On vivies, on creaves. Et recrees en les teues misèries. Culpes tot el món, tots, tots i cadascun i fas utopies d'allò que no fou, que no fou i que mai serà. N'hi ha èpoques que sobren, que les vas passant pensant que les has de passar, que ja vindrà una altra època de viure i riure i fer i eixes coses que ja tens un poc oblidades.

I esta època n'és una. No me n'he amagat: crec que ja vaig dir abans d'anar-me'n d'erasmus que ja havia notat un esgotament crònic, insalvable, de tants geners, junys i setembres. I aquest curs ho vislumbrava, tot i encegat d'algunes altres coses. I s'ha comprovat totalment cert. Dies que sobren, dies que sobren, etapes que sobren. Mirar cap a endarrere pensant què i per què i per què no, i fent un conte arrere esperant que acabe d'acabar aquesta cosa que mai mor, ni mata, ni deixa fer, ni fa. Dies que sobren, coses que han sobrat: recreació de quan feia, de quan féiem. I ucronies amb què hagués passat si. I coses que sobren, i coses que han sobrat.

Fi de l'analepsi. I retornar a la llista i recordar coses que sí, que bé que ni et van ni et vénen. Pensant que potser encara queda el millor per venir, que encara ha de quedar alguna cosa.

I amb tot la lleu i humana esperança de retrucar-li al futur confiant que la felicitat no la guarda sinó l'esdevenidor.

Egoblog I / Sobre cançons i persones

2009-03-08T01:57:00.000-08:00

Algunes cançons tenen la facultat de remetre'm a algunes persones. O més planer: quan sonen els primers compassos d'alguna cançó em va al cap alguna persona en concret -i per alguna persona vull dir, evidentment, alguna persona del sexe femení...

El comentari venia perquè divendre me'n vaig adonar que en sonar les primeres notes de la cançó del café un xafec d'imatge m'inundaren la ment i en totes elles hi era la xica que millor fa el café del món. Em confesse; Nadie como tu me sabe hacer el café em recorda sempre a eixa xica i a totes les coses degudes, pagades o cobrades.

I ara podreu pensar, no té res d'especial, això; les persones solen tenir cançons en comú... Jo no parle de cançons en comú, no dic que tal i jo tenim una cançó en comú -així com una parella ben canònica, ben convencional. Dic que alguna cançó em recorda a alguna persona i normalment eixa persona no ho sap. I normalment no hi ha cap sentit en la relació entre tal persona i tal cançó.

No m'agrada Chambao, però les seves cançons em recorden a la Xica del missatge bonic, d'igual manera que també me la recorda una canço ben en concret de Miguel Poveda, Ara:

i tampoc es pot dir que siga, en concret, pel missatge explícit de la cançó. Ja dic jo que no hi ha relació de metonímia o metàfora entre la cançò, la Xica del missatge bonic i jo. Com a molt de contingència.

Encara podria explicar algun cas més de relacions estúpides i inexplicables entre persones o cançons. Però és bonic. Potser siga perquè com me va dir la Meua Veu de la Consciència tinc una malaltissa nostalgia de present, passat i futur. Segurament.

Off topic

2009-03-04T02:15:00.000-08:00

Escric perquè feia temps que no ho feia. Ni al blog no al fotolog, que definitivament done ja per mort per molts motius. Els sabem i els entenem i sobren paraules.

Portava un parell de setmanes pensant en engegar amb una certa seriositat el blog, escriure amb freqüència i totes eixes coses. Però sorgia sermpre un problema: sempre he pensat que un blog ha de ser d'alguna cosa.

No em valen els blogs, generalment, d'una persona. Necessite que el blog siga d'un mestre, d'una traductora, d'un escriptor o sobre llibres.

I no sabia sobre què era el meu.

I també vaig decidir que si sóc alguna cosa és un estudiant. I més trist encara, un estudiant que veu com de manera imminent passarà a ser un professor.

La tragèdia és tam gram que sobra comentar-la.

I sobre això versarà el meu espai.

Sobre/ traduccions...

2009-01-21T03:44:00.000-08:00

Darrerament he estat reflexionant, o les converses han girant al voltant d'aquest tema, sobre les traduccions al català de certes obres. Primer vaig llegir una reflexió semblant al blog d'Urbà Lozano, no recorde el post en concret, i també li vaig comentar el mateix a Aina: si llegeixes una obra traduïda al català i, pel que siga, la llengua fa fallida -la opció lingüística triada pel traductor, vull dir- la lectura se'n va en orris.

Reprenc la reflexió perquè he trobat aquest article d'Albert Pla, Aviciar una flor, publicat a Avui.cat. La conclusió de l'autor és molt clara, els traductors, alguns s'enten, estan bandejant el que hauria de ser l'ús natural de la llengua per buscar una pulcritud excessiva; o dit d'una altra manera, tenen por que allò que els sona més natural siga no normatiu. Si no parlem de les faltes d'ortografia o de l'opció de certs traductors orientals que pensen que estan per sobre de la nosmativa i entenen que les seues característiques dialectals, i molt reduïdes en l'àmbit general de la llengua, són ben bones per a conrear un català que hauria de ser el més asèptic possible ("comprar-nos-la" és normatiu, "compra'ns-la" és incorrecte ací i a Barcelona, per molt que la caiguda de la -r final siga un tret propi del traductor).

Què passaria si jo, com a hipotètic traductor de procedència occidental, considerara que mira, que en comptes de "ho compraré" puc escriure "eu compraré"? Ja podeu imaginar què em dirien... La normativa, una mínima fixació a ella, és obligatòria per tothom, perquè sinó pensarem que alguns escriptors i traductors pertanyents a certs dialectes tenen patent de corso per passar-se per la zona genital les regles gramatical... I no volem pensar això.

Diu l'article:

El traductor, com l’àrbitre, ho fa bé quan és invisible. I per ser-ho ha de fer servir un llenguatge que es creu, que té a dintre i és el pòsit d’innombrables lectures. Un llenguatge que ha assimilat la normativa amb prou sentit crític per tenir-la en compte sense perdre autenticitat ni deixar-se intimidar per una correcció mecànica.

Totalment d'acord. He hagut de deixar algun que altre llibre perquè no em creia la traducció. Notava la molesta presència del traductor. I és com un mur entre el llibre i tu. I és trist. No em creia la llengua; i quan fiques en dubte la llengua d'un llibre, el primer fracàs ja s'ha consumat...

Nova teoria del jo...

2009-01-14T10:28:00.000-08:00

He escrit a diversos llocs d'aquestos on cal estar que he fet un canvi de filosofia, primer jo, després jo i sempre jo, deia. I potser he de seguir aquesta idea.

Tampoc sé per què dic açò ací -ni de fet la utilitat d'aquest blog, ja que, per comparació, la del flog era ben clara- però en algun lloc ho he de dir, encara que sé que més que res m'ho estic dient a mi.

La reflexió bé perquè he acabat ben fart. Tenia un sistema vital ben perfecte, ben perfilat, però que ha fet fallida estrepitosament; i ara em trobe a les fosque de no tenir cap referent clar. Necessite, doncs, tenir unes mínimes línies bàsiques...

Durant molt de temps he escoltat, he escoltat molt i he callat. He callat molt per la meua teoria de les coses que no es deien, però ara ja no puc callar. I sembla ser que algunes persones no estan acostumades a que jo parle. O més bé, estaven acostumades a que els donara la raó quan sabia que no la tenien, que m'anara tragant com a pedres les veritats que no es deia i que em retornaven com a hores d'insomni a les nits latents de llençols desperts. Acostumades a que jo he sempre he cedit, ressignat. A que he callat com una puta.

Però nova filosofia vital. Ara dic el que pense. I hi ha gent que sols sap escoltar coses que li regalen les oïdes. Però no puc, ja no puc, no podré mai més. He tragat massa coses, les parets se'm feien molt altes i grans, i les nits d'un negre pregon que he hagut de païr jo sol. Ara necessite parlar. I no pense demanar perdó.

Encara que en el fons continue tenint una lleu decepció en veure que persones que pensaves que vindrien a escoltar-te no han aparegut. Evidentment és més fàcil parlar que escoltar, però no, no puc, ja no... ara nou canvi de filosofia: jo, jo i jo; seguint els consells de Max it's not about being moral or fair, you've to be more egoist.
I en eixes estic...

Entre llibres (m'he fet vell)...

2009-01-11T11:41:00.000-08:00

Darrerament he hagut de fer un exercici d'abstracció i recordar com em vaig iniciar en el món universitari; bàsicament es tractava d'exposar el meu cas com a exemple negatiu -de com no s'ha de triar una carrera- a una classe del CAP. Algun dia contaré la història...

Però el que m'ha vingut al cap és que m'he anat fent vell entre llibres. Dissabte mentre els meus amics deien que se n'anaven a fer-se'n una jo clamava i reclamava que em dugueren a casa perquè m'havia d'alçar ben matí per estudiar. Ells no semblaven recordar que quan eren estudiant feien igual o pitjor...

Venia a dir-ho perquè em vaig adonar que he viscut els dos moments extrems: quan vaig acabar Turisme vaig ser el primer en incorporar-me al món laboral i amb les butxaques ben plenes d'euros no entenia per què els meus amics es quedaven a casa per estudiar i jo no tenia ningú amb qui eixir quan els meus dies lliures coincidien amb les seues èpoques d'exàmens. Ara, però, en ser el darrer en acabar, Catalana, i veure com tots estan ja al món laboral o incorporant-s'hi no entenc que no entenguen que si tinc exàmens no puc eixir. Afortunadament, com em veuen pobre i dissortat em conviden a cubates per sadollar les meues penes.

La primera vegada em vaig veure massa jove com per a no seguir estudiarnt ara massa vell com per a estar, encara, amb crèdits entre les mans. No dic, però, que vulga apartar-me'n del món acadèmic, sinó que necessite un temps higiènic, prudencial, per fer un breu parèntesi i no fer res massa seriós.

I és que quan s'encara per vuitena vegada consecutiva l'època d'exàmens de gener-febrer, massa coses pesen com per no tenir-les en compte...

No els perdonis!

2009-01-06T13:32:00.000-08:00

Quan Vladimir Jankélévitch va dir "Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien" va canviar la concepció de la literatura. Pot paréixer que la diferència entre aquesta frase i l'orginal -Pare, perdona'ls, perquè no sabien el que es feien- és simplement de polaritat. Passar-la a negativa i ja està.

N'hi ha, però, molt més darrere. La frase implica trencar amb tot un seguit de concepcions morals i religioses massa arrelades en el moll i la sustància dels nostres fonaments.

Tradicionalment m'he mogut en el terreny de no "donar" perdó, ja que mai n'he demanat. I no perquè no crega que n'haja de donar o que en sóc mereixedor, no; simplement actuava, i encara actua, un principi més bàsic encara: sempre havia cregut que no parlar les coses era una manera d'aconseguir que no "passaren" del tot. Si, per exemple, m'havia enfadat amb algú per ics la meua teoria establia que no havia de dir-li res perquè si no li ho deia tot passaria i ja està, o dit d'una altra manera, si ho verbalitzes, sempre et poden tirar en cara les paraules, els pensaments, però, són lliures -ja sabeu, esclau de les teues paraules, amo dels silencis.

He canviat de parer. O m'he vist obligat. I m'he vist obligat perquè he notat que, si bé la meua teoria té una part de certa -el que no es diu, no acaba de passar- té uns efectes secundaris. El que no es diu va creixent i creix dins, fins sobredimensionar-se; i, tot i que no et puguen tirar en cara les teues "paraules" -és a dir, la verbalització dels teus fets- tu si que acabaras tirant en cara una sobredimensió d'alguna cosa que ja serà no res però que tu encara tens ben viva, ben punyet.

Abans no demanava perdó ni deia les coses, però en el fons, molt en el fons, acabava pensant que no hi havia perdó per actes tan fills dels seus amos; ara, però, i per higiene, si que demane perdó i paraules -i en done, si cal- i així, poc a poc, i amb el temps, podré anar païnt, que tot va ser un res. Que el que ens fa homes són els nostres mots. Que si ens ho neguem estem perduts.

Algunes coses que vaig llegint...

2008-12-30T11:45:00.000-08:00

Memoria de mis putas tristes

No negaré que el llibre l'he llegit perquè poc més que el regalaven amb un diari de hui, no entrava dins de les lectures pendents, però una ocasió com aquesta cal aprofitar-la.
Havia sentit males crítiques, que el millor del llibre acabava quan llegies el títol, però, sobretot, havia sentit parlar d'una polèmica sobre el masclisme del llibre -o canviant de perspectiva, crítiques femisites al mateix. També crec recordar que algun país l'havien censurat.

És per a tant? No, rotundament no. El llibre es deixa llegir. Té, si es vol, alguns punts entretinguts. Poc més. És pot llegir, sí. Però no és el millor de l'autor, supose; i dic supose perquè de Gabriel Garcia Marquez sols he llegit -a falta de les 60 pàgines finals, Cien años de soledad.

La polémica, supose, que era previsible i tots els meus respectes cap a un home que vol provocar amb la seva literatura: un llibre que comença amb El año de mi noventa cumpleaños quise regalarme una noche de amor loco con una joven virgen ja marca quin serà el fil de la lectura.
Com que tampoc sé què més dir d'aquest llibre, veurem si en les pròximes entrades millora la meva capacitat crítica.

Balanç de blancs

2008-12-28T12:26:00.001-08:00

Balanç de blancs: Operació o ajustament manual o automàtic que es fa amb les càmeres de vídeo o altres dispositius òptics i electrònics per a equilibrar la temperatura de color de l'ambient que volem filmar amb la càmera. Consisteix a enfocar una superfície blanca com a referència i activar l'opció de balanç de blancs...

No, però, a veure....

A veure...

Bàsicament és que el temps ha canviat, que les coses canviaren...

Tan mal anava tot?

Sí, bé, no. No és que anara mal. És que de vegades les coses canvien, les persones canviem, els dos érem diferents. Però la putada és que sempre ens adonem dels canvis tard. I acaben fent-te mal, i no entens com justament eixa persona et fa mal...

No t'entenc.

Sí, és a dir, que no volem assumir que tot ha canviat, que mai tornarà a ser tot igual. És com si les coses canviaren poc a poc, però ens n'adonarem tard, tardíssim, quan ja és tan evident que t'ho trobes tan davant dels nassos que dius, joder, és que ja no és el mateix...

Clar.

I dius, és que paga la pena seguir lluitant per això? Patint sense sentit? I necessites, de sobte, tornar a calibar-ho tot. Tornar a establir uns referents bàsics.

Però què passà? Perquè jo em vaig quedar en què havies pegat a fugir de Leeds i te n'anares a les illes...

Sí. A veure, jo el vaig conéixer a París i estiguérem una temporada junts.

Sí.

Però bé, després jo me'n vaig tornar a València i ell cap a Dublin.

Sí.

Però ja saps, no m'avenia a estar en casa. Me'n pujava per les parets. Total, que vaig dir, a mamar-la, i com que tenia una amiga treballant a Leeds...

Audrey, no? Com està?

Sí, Audrey. Farà un any que no la veig. Total, que vaig dir, a Leeds, si trobe feina em quede una temporadeta i això...

I va ser quan estaves a les oficines de Private, no?

Bé, primer vaig currar en un parell de llocs de cambrera, però sí, després vaig trobar la feina d'administrativa a Private. Total, que em vaig estabilitzar a Leeds, i de puta mare. Fas vida i tal. I de sobte et crida James, que dius, joder, és que encara el tinc tant present, i et diu que no sap què fer, que a Dublin no està bé, que si et pareix bé que se'n vaja amb tu a Leeds, i si trobara feina i tot això...

Clar.

Clar, i tu què li dius. Clar!

Sí.

I sense voler-ho ni pensar-ho esteu vivint junts. Però eixa època és de puta mare, encara que ara dius, mante, et podries haver tallat un poc, perquè jo treballant i ell no trobava feina i tal i es passava el dia jugant a la play...

Esta història va per a llarg...

No, no, espera que avance. Bé, això, el que ja saps, que després d'any i mig a Leeds jo notava que la cosa no funcionava i li vaig dir de venir-nos-en a València, i ell em va venir en què si l'idioma i això, però bé. Que dius, jo estic fora de casa, i tu ara no et vols moure perquè et ve bé estar a Leeds que està a 40 minuts en avió de Dublin.

Sí, clar.

I això, que jo li vaig dir que me'n tornava a València, que si volia que la nostra relació continuara que se'n vinguera...

Sí.

I, bé, ja saps. Jo me'n vaig tornar i ell tirà de nou cap a Dublin. Bé, jo me'n vaig tornar però al mes ja estava a Eivissa.

Sí, sí.

I això, de nou a refer la vida. Però, clar, el contacte el mantens. I parlàvem molt, moltíssim. Va venir un parell de vegades i tal. El tema està en que a l'estiu, bé, ja havia passat més d'un any des que ens havíem separat a Leeds, ell em va dir que si se'n venia a veure'm i tal. I jo, home, sí, sí, vine, però li vaig dir eis, James, que jo estic amb una altra persona...

Manuel, no?

Sí, sí, en eixa època estava amb Manuel. Li vaig dir, jo estic amb Manuel, però vine. I ell, clar, sí, sí. Blablabla, i se'n va vindre eixe estiu, primer una setmana i després deu dies. I això jo ho veia com a lògic, perquè havíem quedat així! Que érem amics, que sempres podríem recórrer l'un a l'altre. Que tot i que la nostra relació no haguera funcionat, què collons, que érem molt bons amics. Que tampoc havíem acabat malament com per a no voler saber res de ningú.

Això està de puta mare. És el millor.

Sí.

Però el tema està en que abans de Nadal li vaig pegar un toc, perquè anava a visitar a una amiga a Londres -bé, ell ara està treballant a Londres- i el vaig cridar i li vaig dir, eis James, que vaig cap allà tres dies, que em quede a ta casa...

I?

I jo note que ell es queda parat i no diu res. Però, a veure, per a mi era el més evident! Sempres ens havíem quedat en les nostres cases! I ell va començar amb que mira, és que ara estic amb una xica i no sé si li pareixaria bé... I jo, perdona?

Que cabró.

Sí, sí. Que a veure, jo sols volia a quedar-me a dormir a sa casa igual que ell es quedava a dormir a la meua quan venia a València o a Eivissa.

Evident.

Per a ell no era tan evident. Total, que vaig ficar en un compromís a la meua amiga i em vaig quedar a dormir a sa casa tot i que ja tenia visites, però eixa no és la història.

I al final com quedares en ell?

Al final? Vaig estar tres dies a Londres i el vaig veure de miracle. Me donava llargues i tal, i al final vaig quedar en el seu lunch break i parlàrem, i li vaig dir el que pensava.

Sí.

A veure, li vaig dir que si érem amics érem amics. Però de què collons anava? O siga, que quan ell vol vindre-se'n a Eivissa i pegar-se unes vacances de puta mare, sí que som amics tot i que jo tinga novio i no hi ha res dolent en que es quede en ma casa. Però, a puta, que quan és al revés, nono, que jo tinc nóvia! Això no és així. Les coses no són així. Joder, hi ha unes formes...

Clar.

És que a veure. Clar que ell pot refer la seua vida, no em va fotre que estiguera amb una altra. Bé, sí, em va fotre, sempre et fot quan veus a una persona amb qui has estat amb una altra...Però no és això. És el fet que quan tenia novia ale, li suda tot això. I, a més, jo crec que quan va vindre a Eivissa ja estava amb la xica. I aleshores no passa res si ve a veure'm, però si vaig jo si? Joder, són les formes.

Clar.

No és tan dificil d'entendre, no? És que tots ens mereixem un mínim i d'algunes persones no entens com et fan algunes coses. I te'n fas creus i dius, és que en la vida hauria pensat que em feres eixes coses. Crec que em meresc un mínim de sinceritat. No m'ho meresc. No, joder, no. Que està clar que tot el món acaba sent més o meny egoista -bé, tot el món no, que tu eres un solet-, però, no òstia, no, que són les formes...

Sí.

No creus el mateix, Fran? No sé, de vegades cal fer un balanç de blancs...